Anem a provar les motxilles grans (60 a 70litres), amb tot el material per poder passar fins a 3 dies complets, per comprovar la nostra resistència i la del material. Provarem per primera vegada de fer nit amb el Tarp, una lona impermeable amb anclatges.
Comencem la ruta des de la plaça de Queralbs, un poble molt bonic i petit de la comarca del Ripollès. Hem aparcat als aparcaments de l’estació del tren cremallera i sortim d’hora per evitar la calor del migdia. Cal recordar que ens endinsem al Parc Natural de les capçaleres del Ter i del Freser, zona d’alta proteccio de fauna i flora pel què cal portar els gossos lligats o totalment controlats.
A la mateixa plaça d’on comencem hi ha una font per repostar aigua fresca. Uns cartells verds indiquen la direcció a Núria (seguim el GR11). El camí segueix el riu de Núria, de cara sud, pel què hi ha zones humides però també zones molt soleies. Es passa per diverses fonts, i per zones de descans on anirem fent parades (3 en total) per descansar l’esquena.
Durant tot el trajecte el Riu de Núria ens mostra un camí d’aigua preciós, amb diferents ponts, tolls o gorgs i salts d’aigua, amb l’emblemàtic salt de la Cua de Cavall.
Finalment arribem a la vall de Núria. El seu llac, els seus edificis tan simples i els seus prats verds ens saluden i ens dónen la benvinguda.
Ha estat una bona prova per les esquenes. El Tro, qui porta sempre l’aigua pels gossos, avui també ha portat el pinso per passar 3 dies a la muntanya. Tots ho hem fet molt bé. Ara toca provar el material d’acampada que hem carratejat, pel què ens dirigim a la zona de càmping (actualment s’ha de reservar per internet).
Perfecte, segona prova superada. El Tarp s’ha pogut muntar i provar per primer cop, i els gossos s’han relaxat per poder menjar i dormir. Ara toca la tercera i última prova: baixar amb tot el pés de Núria fins a Queralbs.
DCIM\100MEDIA\DJI_0126.JPG
El descens, pel mateix camí de pujada, ha estat més feixuc, doncs l’Arnau no tenia tècnica per baixar amb pes i estava molt neguitós el primer tram. Però quan ha entès com havia de moure’s i ajudar-se amb els pals, ha anat agafant confiança i ha pogut baixar bé.
Al ser dissabte, ens hem trobat molta gent fent el camí. Cal tenir controlats els gossos perquè no molestin als altres caminants.
Quan hem arribat finalment a la plaça de Queralbs, i abans de fer el trajecte fins al cotxe, ens hem près uns merescuts refrescos en un dels bars del poble.
Tercera i última prova superada.
DCIM\100MEDIA\DJI_0135.JPG
I per qui vulgui fer la ruta sense pernocta? Els gossos no necessiten carretejar aigua ja que es van trobant punts d’aigua durant tota la ruta. Són 16km entre pujar i baixar, però també es pot fer mitja ruta utilitzant el tren cremallera.
Cal recordar que estem a força alçada i amb molts trams en zona soleia, pel què cal portar gorra i hidratar-se. I els gossos, sobretot portar-los lligats o molt ben controlats.
Ens tobem a la Serra d’Ensija, una zona força humida i escarpada amb vistes al Pedraforca. Peguera és el nostre punt d’inici, un poble abandonat de Fígols, a l’Alt Berguedà.
Comencem la ruta des del trencant mateix del poble de Peguera, una zona verda amb uns petits apartadors per aparcar situat sobre el nucli de Fumanya. Cal recalcar que el camí per arribar és estret i serpentejant, però està esfaltat. És un lloc totalment deshabitat, sols hi ha vaques que pasturen per prats, pel què cal portar els gossos controlats i no molestar al vestiar.
El primer tram és senzill, doncs és un camí que transcorre per sota del Ferrús seguint el GR 107. Estem al primer punt d’aigua de la ruta on els animals s’hi poden remullar bé i beure tranquilament. És una zona de gran bellesa.
Després es troba una camí empinat de roques que ens porta fins el Collet de l’Estret, on girem direcció Roca Blanca i deixem aquí el GR. Ara toca la zona més tècnica, on s’ha de vigilar on es posen els peus, doncs és empinada. Els gossos hi poden passar però se’ls hi ha de donar corda llarga o deixar-los lliures un moment perquè pugin bé.
Un cop s’arriba a Roca Blanca, amb vistes al Pedraforca, sols cal seguir la carena fins al cim del Gallina Pelada, on descansar una mica les potes, beure aigua, esmorzar i fer la foto de cim.
Toca baixar cap al refugi de Serra d’Ensija per uns prats. En aquest punt trobem una zona d’abeuradors, i a prop del refugi hi brolla una font. Però com que ja han begut al cim amb l’aigua que transporten ells mateixos, als nostres gossos no els ha interessat gaire.
Encarem cap a la Creu de Ferro, i des d’aquí cal fer tota la baixada fins al punt d’inici del trajecte. Com que estem fora de les rutes principals, sols trobarem petites fites de pedres apilotades. La baixada es fa llarga, però no hi ha cap perill.
Un cop s’acaba, és recomanable tornar a hidratar als animals que ens han acompanyat, i descansar una mica per relaxar-se abans de pujar al cotxe.
Temps: 4hores i mitja de caminar més les parades. En total 5 hores i quart.
Estació ideal per fer la ruta: Tot l’any.
Circular: Sí
Dificultat: Fàcil
Punts d’aigua per Gossos: Sí. Diversos durant tota la ruta (fonts, rieres i torrents), però cal preveure que a l’estiu poden estar secs la gran majoria.
Ens trobem dins l’Espai Natural de les Guilleries- Savassona (Barcelona), a tocar de Vic. L’itinerari segueix diferents emplaçaments que van inspirar a Mossen Cinto Verdaguer.
Comencem la ruta des de la plaça principal del poble de Folgueroles, una plaça àmplia on hi ha l’ajuntament i un petit aparcament de cotxes. Tot el camí és fàcil de fer, i la única dificultat és fer una pujada per una roca però per on hi baixen fins i tot les bicicletes. De tornada, a la mateixa plaça hi ha un bar per prendre un merescut refresc o quedar-se a dinar.
Durant tot el trajecte anirem combinant zones de pastura o cultiu amb camí ample, corriols per dins els boscos i grans marges i singles. El camí està molt ben marcat, no hi ha possibilitat de perdre’s si se segueixen les indicacions, i sols cal tenir en compte de respectar l’entorn i el tancat elèctric del bestiar. Anar amb compte que els gossos no molestin a les vaques o als vedells.
Passarem per paratges com la Font Trobada, el Gorg de Llitons, Sant Llorenç del Munt, el mirador del Salt de la Minyona, corriols que semblen empedrats expressament però que són naturals, rieres i torrents, més fonts, l’església i el petit municipi de Tavèrnoles, les escales de pedra de Foquers, i l’ermita de Damunt. Tot amb un sol matí. I tot molt ben conservat.
De tot el què ens brinda aquesta caminada, ens ha meravellat tan el castell de Sant Llorenç del Munt del segle X, que a través del dron hem pogut contemplar la seva estructura, i el mirador del Salt de la Minyona, des d’on pots contemplar la grandesa d’aquest Espai Natural de les Guilleries – Savassona: els grans singles on ens trobem, els grans boscos de davant i el poder contemplar les vistes que van des dels cims de Tavertet fins al Matagalls xic.
El trajecte és fàcil de fer, molt ben cuidat i de baixa dificultat. Combina zones obertes i zones de corriols pel bosc. És meravellós poder contemplar els singles de tonalitat vermella que ressalten sobre el verd fosc del bosc, que anirem trobant durant bona part del recorregut.
Hem disfrutat molt, doncs hem gaudit de la tranquilitat i les vistes sense trobar-nos en cap moment sols (hem anat trobant gent però sense excés).
Temps: 5h en el mes de Maig, per tant hem de tenir present que comença a fer molta calor.
Estació ideal per fer la ruta: Primavera i tardor
Circular: SÍ
Dificultat: Moderada
Punts d’aigua per Gossos: Sí. Durant tota la ruta hi ha diferents punts d’aigua, la part final és on n’hi ha menys però es pot fer perfectament amb la que anirem trobant.
MATERIAL UTILITZAT A LA RUTA PER ELS GOSSOS I LA GENT
Aquesta es la primera sortida que podem fer fora de la comarca després del confinament i per tant voliem fer-la en algun lloc emblemàtic. I em sembla que és dels llocs més emblemàtics de Catalunya.
El Pedraforca és d’aquelles muntanyes que per moltes vegades que l’hagis pujat, baixat, envoltat per una banda o per una altra, sempre et sorprèn. En aquesta ocasió decidim fer la circular sortint des de Gòsol; una ruta accessible a tothom que estigui acostumat a caminar una mica.
La manera d’arribar a Gòsol és per l’eix del Llobregat. Des de Barcelona el temps estimat és de 1h50m i uns 130km de distància.
Una vegada siguem a Gòsol, només entrar al poble hi ha un pàrquing a la nostra dreta que és on nosaltres sempre aparquem. Si aneu amb AC podreu pernoctar-hi tranquilament. També he de dir que hi ha un càmping on jo i he estat un vegada i té totes les comoditats que pots demanar a un càmping de muntanya.
Pel que fa als esmorzars, dinars i sopas no patiu, Gòsol té diferents llocs d’on segur que sortireu contents i relativament bé de preu. Tambe hi ha un petit Super on podreu comprar les típiques coses que ens hem descuidat a casa (no ens enganyem, sempre ens descuidem alguna cosa).
Safreig
La ruta comença a la mateixa plaça del poble (sortint del pàrquing a la dreta i tot recte). Una vegada siguem allà, agafarem un carrer direcció al safreig i surtirem del poble direcció el COLL DE FONT TERRES. El camí està molt ben senyalitzat i ben trassat, per la qual cosa la única dificultat és la pujada que haurem de fer per poder arribar fins al coll.
Vista del Poble de Gòsol
Una vegada haurem fet la primera pujada forta arribarem a una alitud d’aproximadament 1.600m d’alçada, cosa que es nota el dia de la ruta per la temperatura. També hi ajuda que fa molt de vent.
Hem de dir que aquí hi ha la primera font on els peluts podran veure tranquilament i no ens farà falta cap mena de pot.
Una vegada ens hem fet passar la sed, enfilem per un camí marcat que surt davant nostre i que ens portarà al següent punt.
Com podeu veure les vistes son espectaculars i el camí, molt ben marcat i sense cap mena de dificultat per seguir, fins el Cap de la Portella. I d’allà cap a la Font de la Roca. Aquí ni parem ja que fa poc que hem sortit de l’altra font.
Des d’allà i sense deixar el camí, arribarem al Collell. I des del coll agafarem la carretera i començarem la baixada tot deleitant-nos amb les vistes espectaculars que ens brinda un Pedraforca que poques vegades veurem, ja que no és la típica imatge que tots tenim d’una de les muntanyes més fotografiades de Catalunya.
COLL COLLELL
També la muntanya ens brindarà la ocasió de veure com en totes les canals hi baixa l’aigua del desglaç de les últimes neus de la muntanya.
PETITS SALTS D’AIGUA
I sense adonar-nos-en anem baixant tot passant per diferents canals i colls com per exemple: CANAL GERDERA, COLL DEL PI AJEGUT; i per una multitud d’imatges que només ens pot donar aquest emplaçament. I com ja he dit abans, sense adonar-nos ja hem d’enfilar direcció el refugi LLuis Estasen (o dit d’una altra manera el Refugi del Pedraforca), el qual, el dia que vàrem fer aquesta ruta, estava tancat. Però en altres ocasions que hi he estat és un lloc on heu de parar a fer un beure o un petit piscolavis, doncs entre les vistes i el saber fer del guarda segur que us quedaran ganes de tornar-hi.
Al refugi hi ha un cartell informant-nos que queden 7km fins a Gòsol per un camí que fa diferents pujades i baixades i que fa que la tornada sigui més divertida a l’hora que, com que anem per el mig del bosc, no ens preocupa gaire si fa sol o no. Està molt ben indicada, doncs a cada desviament ens informa cap on hem d’anar sense haber d’estar pendent d’on anem, i així podrem disfrutar del lloc on som. Si no feu gaire soroll segurament tindreu la visita llampec d’algun dels habitants d’aquest paratge, en forma d’àguila, cabra de muntanya i un llarg etzetera de la fauna del lloc.
Una de les coses que més m’ha agradat d’aquesta ruta és que, a part de veure el Pedraforca, també podrem veure la GALLINAPELADA que queda just davant del Pedra. Un dia d’aquests hi farem una visita.
I sense res més a afegir, arribarem tranquilament a Gòsol després de viure una altra experiència de compartir la ruta amb el teu fill, els teus gossos i disfrutar ni que sigui unes hores de la pau i la tranquilitat que t’ofereix sempre la muntanya.
Arribada a Gòsol
Per tant és una ruta 100% recomandable per començar a fer rutes de muntanya amb família, amb paissatges increïbles i al voltant d’una muntanya molt especial.
Temps: 5h 30min en el mes d’Abril, per tant hem de tenir present que comença a fer molta calor.
Estació ideal per fer la ruta: Tardor, Hivern i Primavera, tot i que també es pot fer a l’Estiu ja que bona part de ruta transcore per la part obaga de la muntanya pel què, portant aigua, ens permet fer-la tot l’any.
Circular: SI
Dificultat: Moderada
Punts d’aigua per Gossos: En la primera part de la ruta no n’hi ha degut a que pujem un cim i després fem un descents molt pronunciat a través del bosc. En la segona part, uns dos kilòmetres passat la casa del Bandoler, trobarem diferents passos de riu (petits, que es poden passar sense cap mena de problema amb un saltiró) que sí ens serveixen perquè els nostres amics puguin refrescar-se tranquil·lament.
Aquest cop la ruta la fem el Divendres, ja que aprofitem que és Divendres de Pasqua.
CIM
El que sí que es manté és l’hora en que sortim de casa (molt d’hora) ja que decidim anar a fer aquesta ruta a l’últim moment del dia anterior. També hem de dir que la carretera per accedir al Santuari del Coll és per fer amb tranquil·litat i amb calma (diguem que no és una autopista).
INDICADOR SANTUARI
Una vegada al Monestir, seguim un PR molt ben marcat i que ens porta fins el punt mes alt de tota la ruta: SANT BENET, a una altura de 1.117m i que ens provoca les primeres suades del matí, ja que és la part més dura de tot el recorregut.
VISTES CIM
Una vegada fet el cim iniciarem una baixada, que te dues peculiaritats: molt dreta i pel mig del bosc (sense camí marcat i amb una dificultat tècnica moderada); més que res per l’abundant vegatació i que ens obliga a anar saltant entre els arbres caiguts i una pendent força important.
VISTES BALCÓCAMÍ BAIXADA CIM
Quant siguem a baix trobarem un camí estret, per una sola persona, però que a mida que anem baixant el camí es va fent ample i acaba sent un camí per on alguna vegada a l’any hi passa algun tipus de camió per retirar els arbres serrats que ens anirem trobant a cada costat del camí.
CAMÍ
Seguirem aquest camí, fins a trobar un coll amb un trencant on ens indica que hem de desviar-nos cap a l’esquerra si el que volem és anar a la casa del Bandoler (i que en el nostre cas era el que realment haviem anat a veure). Agafem el trencant cap a l’esquerra i trobem un camí ben marcat i amb una baixada suau i que, una vegada visitada la casa, haurem que tornar pel mateix lloc fins al mateix trencant.
RETOL CAMÍ
He de dir que això de casa és un dir, ja que només queda en peu la paret principal de la casa i vestiguis del què en un temps llunyà fou aquella casa. S’intueixen dues plantes, unes quadres i poca cosa més ja que la vegatació ha tornat a fer seva el què els homes li havíen robat.
CASA SERRALLONGAVISTA CASA SERRALLONGA2º VISTA CASA SERRALLONGA
Una vegada hem visitat la casa i amb les fotos de rigor fetes, desfem el camí fet i tornem a fer la pujada fins al coll. Després seguirem rectes per un camí molt ben marcat i sense cap tipus de dificultat tècnica per on trobarem els primers punts d’aigua per als nostres gossos. Tindrem diferents oportunitats perquè ells es puguin refrescar i tornar a hidratar-se ja que fa bastanta calor i ells ho noten molt.
VISTA CAMÍPAS D AIGUA X GOSSOS
Ja és migdia i per tant decidim dinar el costat d’un pas de corriol on hi ha una pedra gran que ens servirà de cadira per als tres, i un fil d’aigua que baixa des de la muntanya que ens serveix perquè els gossos estiguin frescos i tranquils.
REFRESCANT
El dinar és ràpid i tornem a emprèndre la ruta. Al cap d’uns tres o quatre km el camí es torna a enfilar i ens adonem que és la segona part més dura de la ruta on hem de fer un parell o tres de parades per agafar aire i poder admirar les vistes que ens regalen les Guilleries, amb els dos pantans al fons i una vegetació desbordant per tots quatre costats. Seguim aquest camí uns 6km i finalment tornem a trobar la carretera que ens portarà a l’inici i final de la ruta.
VISTES PANTÀ
MATERIAL QUE FEM SERVIR:
Motxilla: 3 una per participant
Camelback: 2 un per adult
Entrepants; 3 per participant , ja que és una caminada llarga i bastant dura
Pals: 3 parells, un per cada participiant. Molt útils tant en les pujades com baixades que farem al llarg del recorregut
LLOCS INTERESANTS DE LA RUTA :
CIM SANT BENET 1.117m
CIMVISTES CIMVISTES CIM 2º
Sant Benet és una muntanya de 1.117 metres que es troba al municipi de Susqueda, a la comarca Catalana de la Selva.
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims FEEC
CASA DEL BANDOLER SERRALLONGA
CASA SERRALLONGA
HISTORIA DE JOAN SALA I FERRER (SERRALLONGA)
Joan Sala i Ferrer, anomenat també Joan de Serrallonga ( Viladrau 21 d’Abril 1594- Barcelona 8 de Gener 1634) va ser un Bandoler català que ha romàs com a personatge de llegenda, recordat pels balla d’en Serrallonga dedicats a ell i per la novel·la Don joan de Serrallonga de Víctor Balaguer
VISTA AERIA
Va néixer a Viladrau en el si d’una família pagesa benestant. Aviat, però, les dificultats econòmiques el van empènyer a delinquir. El sobrenom de Serrallonga el deu a la seva dona, Margarida Tallades, pubilla del mas de Serrallonga de Querós. Al principi, Serrallonga compaginava l’activitat delictiva amb la vida de pagès. El 1622, però, tot va canviar quan va matar un veí que l’havia denunciat. Va ser l’inici d’una fugida que va acabar amb la seva mort. El bandoler es va dedicar plenament a la colla de bandolers que dirigia i a assaltar masies, segrestar gent per obtenir rescats i cometre assassinats. De veu en veu i fins avui en dia la gent d’Osona assegura que en alguna ocasió havia repartit diners robats de la posta reial (impostos) per pobles i viles, llençant-los enmig d’una multitud que l’aclamava, en agraïment per haver-lo ajudat a amagar-se de les tropes del virrei, postulats romàntics n’aprofitaren la seva fama i carisma popular per convertir-lo en un heroi del poble. Finalment, va ser capturat el 31 d’octubre de 1633, pel tinent Ferran Paulí, a prop de Santa Coloma de Farners i fou torturat i executat brutalment a Barcelona unes setmanes més tard.
2º VISTA AERIA
BIOGRAFIA
Masia La Sala, casa pairal de Joan Sala, Serrallonga, a Viladrau.
Serrallonga va ser fill del NYERRO Joan Sala i de Joana Ferrer, va néixer al mas La Sala de Viladrau el 21 d’abril de 1594. Als quatre anys, el 18 DE GENER de 1598, quedà orfe de mare, i el seu pare i el seu germà Antoni feren un doble casament amb Margarida i Elisabet, germanes del mas Riera de TONA, que esdevingueren sogra i nora l’una de l’altra. Va treballar a can Tarrés de SANT HILARI SACALM, cosa que li donà l’oportunitat de conèixer Margarida Tallades Serrallonga, la pubilla del mas Serrallonga de QUERÓS, a uns disset quilòmetres de Sant Hilari. Joan Sala i Margarida es casaren, més endavant, a l’església de SANT MARTÍ DE QUERÓS i tingueren cinc fills: Elisabet, Antoni, Mariana, Josep Baltasar i Isidre.
3º VISTA AERIA
L’any 1627, perseguit pels soldats de FELIP V, fugí un any al ROSSELLÓ, que encara no havia estat annexionat a França, amb la complicitat de molts catalans, entre els quals els seus assalts als carruatges reials que recollien els imposts despertaven molta simpatia.
L’imaginari popular va modificar la figura d’en Serrallonga i el va omplir de virtuts i compromisos que no havia adquirit al llarg de la vida. El llegendari assegura que:
Robava als rics per repartir als pobres.
Va rescatar la seva estimada dels nyerros
CASA SERRALLONGA
RESUM:
Una ruta que pot fer tothom que faci exercici normalment ja que la considarem una ruta de dificultat mitjana. Una ruta molt tranquila on segurament no trobareu ningú en tota el recorregut (en el nostre cas només vàrem trobar dues parelles amb BTT).
Una ruta on es deixen comencar a descobrir els gran paisatges de les Guilleries, a on segur que hi tornarem.
La casa del Bandoler està completament enrunada i, com ja he dit abans només queda una paret i el demés està sota la vegatació. Una pena ja que creiem que podria ser un reclam turístic a raó de la gran popularitat del personatge.
Dit tot això, és una ruta recomenable 100% per els seus paisatges, però pel tema del bandoler (almenys en aquesta ruta) deixa molt que desitjar.
Com sempre Dissabte el matí, ens proposem a fer una ruta per un lloc nou completament.
Sortim d’Oristà de bon matí direcció a la font de la baga. També hem de dir que el poble ens sembla un poble petit pero amb molt d’encant per passejar amb més tranquilitat; però això ja ho farem un altre dia.
Com hem dit, hem sortit direcció la font de la baga, d’alla enfilem per un camí amb molta pedra i pujada direcció la Guardia i d’allà per un camí planer direcció a SANT NAZARI; no sense abans pasar per una pujada en una obaja molt mal marcada que per l’unic que serveix és per tornar al camí que hem deixat un quilòmetre més amunt. Però dit això, arribem a SANT NAZARI, una esglesia que ens ha d’explicar moltes més coses de les que es veuen a simple vista. D’allà anem direcció Rocaguinarda, no sense abans passar per diferents cases que tenen molta història de les que algunes es conserven en perfecte estat i que son increiblement grans, com per exemple el molí de baix de la Quintana on podrem veure un antic pou de glaç.
També hem de dir que és una ruta per fer a la tardor, hivern o primavera, almenys amb els nostres amics de quatre potes, ja que d’aigua només en trobarem al començament de la ruta i quan ja portem 3/4 parts de la mateixa; quan travessem la riera de la Gavarresa. Per tant és molt recomanable portar aigua per els nostres companys de quatre potes de la ruta.
MATERIAL QUE FEM SERVIR:
Motxilla: 3, una per participant
Camelback: 2 un per adult ja que el nen beu de les del pare
Entrepants: 1 per cada participant i caramels per pasar aquell cuquet a la meitat de la ruta
Pals: un parell per cada participant
LLOCS INTERESANTS DE LA RUTA
SANT NAZARI
ROCAGUINARDA
GRAVATS DELS CINGLES
POU DE GLAÇ DE LA QUINTANA
SANT NAZARI
DCIM\100MEDIA\DJI_0398.JPG
L’església apareix documentada el 1284 quan el rector d’Oristà Berenguer de Vilarnau feu un acord amb Ramona de ciutat, deodonada de Sant Nazari de la Garriga de la parròquia d’Oristà, i amb tots els seus successors, deodonants de l’esmentada església de Sant Nazari, amb motiu d’unes compres que Ramona havia fet per la capella
L’any 1686 el bisbe Antoni Pasqual constatà que no tenia ni fonts baptismals, ni sagrari ni fossar, era vinculada a la parròquia de Sant Andreu d’Oristà i sols s’hi deia missa cada quinze dies. El bisbe tornà a visitar-la el 1692 i manà emblanquinar-la interiorment.
DCIM\100MEDIA\DJI_0395.JPG
El 1746 s’hi deia missa tots els dies de festa i mantingué el culte fins al 1936.
Actualment s’hi diu missa una vegada l’any
Antigament el conreu de les oliveres era força comú en el sector més meridional del terme municipal d’Oristà. Prova d’això són alguns topònims com la masia de les Oliveres (en terme de Muntanyola però a tocar d’Oristà) o l’Olivar de la masia de Sagalés. A tocar de l’església de Sant Nazari de la Garriga encara es poden observar alguns exemplars d’olivera.
Les restes del molí d’oli de Sant Nazari de la Garriga estan situades a pocs metres de l’església, en un turó on encara es conserven algunes oliveres, a l’extrem sud del terme municipal. Es tracta d’un molí d’oli del que es conserven tres peces monolítiques, repartides en l’entorn proper de l’església, on queden vestigis de diverses estructures construïdes amb maçoneria de pedra, una de les quals correspondria a la cel·la de l’ermità de Sant Nazari de la Garriga.
created by dji camera
La peça que anava a la part inferior, anomenada sotamola o mola sotana i semblant a les de la premsa de vi, està conservada a uns metres de la façana principal de Sant Nazari de la Garriga, en una zona ocupada actualment per arbustos on s’intueixen diversos murs del que haurien estat estructures relacionades amb l’església. Aquesta peça, completament circular, amida uns 135 centímetres de diàmetre, amb un orifici central de 16 centímetres de diàmetre i una paret lateral d’uns 10 centímetres d’alçada que ressegueix tot el perímetre de la peça deixant únicament un punt de sortida. Les altres dues peces, que són les moles de forma tronco-cònica o trulls que giraven sobre la peça inferior o sotamola, estan conservades just davant de la façana principal de l’església, una integrada en el banca de pedra que ressegueix part de l’església i l’altra al bell mig del petit pati que hi ha davant la façana principal. Aquesta última amida uns 70 centímetres de diàmetre a la part superior (a la inferior és més estret), amb un orifici central de 16 centímetres de diàmetre i una alçada pròxima als 30 centímetres. L’altra mola, de menors dimensions, amida en el seu extrem més ample uns 60 centímetres de diàmetre amb un orifici central de 14 centímetres de diàmetre i una alçada també propera als 30 centímetres.
Es tracta dels Goigs en honor a Sant Nazari, màrtir, que es venera a la capella de Sant Nazari de la Garriga, actualment dins la parròquia de Sant Andreu d’Oristà. Els Goigs estan emmarcats en un requadre que presenta motius florals i vegetals. A la part superior hi ha un dibuix de Sant Nazari representat de peu, vestit amb una armadura i empunyant una espasa amb una mà i la palma del martiri amb l’altra. Flanquejant el dibuix hi ha les estrofes de lloança i pregàries dels vilatans que s’encomanen a la seva protecció. En elles s’hi pot resseguir els episodis de la vida i el martiri del Sant. A diferència d’altres goigs, en aquests no hi ha, a la part inferior, la partitura amb la música.
CASA DEL BANDOLER ROCAGUINARDA:
El bandoler Perot Rocaguinarda va néixer a Oristà l’any 1582 i aviat es convertí en una insígnia del bandolerisme català per les seves accions arriscades, que li valgueren simpaties i antipaties a parts iguals.
created by dji camera
A causa de les seves accions temeràries es van anar creant narracions, a vegades inspirades en la realitat i altres vegades pura ficció, que han perdurat durant segles. Entre els nombrosos escrits que va generar la figura de Perot Rocaguinarda en destaquen especialment tres: el sonet titulat “A Roca Guinart” que va escriure el Rector de Vallfogona i l’aparició de la figura del Perot a la segona part del Quixot de Miguel de Cervantes, ambdues a principis del segle XVII, i un romanç inacabat escrit per Jacint Verdaguer a mitjans del segle XIX.
Altres relats o llegendes sobre la figura de Perot Rocaguinarda es troben recollits en el llibre “Perot Rocaguinarda. Cap de bandolers” de Xavier Roviró i Alemany. Són, entre d’altres: – La carrera dels Elois. – Les coves d’en Rocaguinarda. – Un llamp féu una cova nova per en Rocaguinarda. – Amagats a les cuines, una noia els va trair. – La mina de la Roca Guinarda al cingle
GRAVATS DELS CINGLES:
DCIM\100MEDIA\DJI_0436.JPG
Els esgrafiats de Rocaguinarda es troben al cingle dels Tres Còdols, una petita i amagada cinglera d’un gres tou i vermellós, prop de la casa de Rocaguinarda. En una estreta lleixa horitzontal d’aquesta cinglera hi ha uns grafits gravats a la roca; són inscripcions relacionades amb el bandoler Perot Rocaguinarda, un petit testimoni d’impressions d’algun bandoler amic d’en Perot o del propi Rocaguinarda. Els esgrafiats són diversos i s’hi poden observar entre altres inscripcions: Rocaguinarda; Perot; bandoler, Joseph, Moliner, així com algunes dates: 1582 (data del naixement de Perot) i 1614 (data en la què la majoria de bandolers van marxar a l’exili) i els dibuixos de creus i cases fautores (cases que suposadament cooperaven amb al causa del bandoler Perot Rocaguinarda).
DCIM\100MEDIA\DJI_0435.JPG
POU DE GLAÇ DE LA QUINTANA:
DCIM\100MEDIA\DJI_0449.JPG
Els pous de glaç es feien servir per a conservar el glaç que s’elaborava durant l’hivern per poder utilitzar-lo durant els mesos més calorosos, és a dir des de finals de primavera fins a principis de tardor. El procés començava durant l’hivern, quan s’utilitzava alguna presa del riu o riera en un racó fresc i ombrívol per acumular-hi el glaç. Com que es necessitaven blocs de glaç grans, s’havia d’ampliar el gruix de la capa de glaç de la riera tirant-hi aigua per sobre a les nits. Un cop s’havia aconseguit una capa de glaç prou gruixuda es procedia a tallar-la en grans blocs. Aquests blocs s’anaven col·locant a l’interior del pou, sempre a través de l’obertura de l’extrem superior, amb capes de palla entremig que actuaven com un aïllant natural. Un cop el procés era acabat i començaven a arribar els mesos més calorosos, es començava a vendre i a utilitzar el glaç. Possiblement va ser construït durant el segle XVIII, en un període de baixes temperatures conegut com la petita edat del gel europeu.
El pou de glaç de la Quintana està situat uns metres a l’oest de la masia que li dóna nom, en un punt enclotat a tocar de la riera Gavarresa. Es tracta d’una estructura de grans dimensions semiesfèrica, bastida amb murs de maçoneria de pedra carejada per una cara i col·locada en filades circulars. L’estructura, d’uns 8’5 metres d’alçada per uns 8’5 metres de diàmetre, està assentada en un marge, de manera que per la part superior, a l’est, es pot accedir directament a la part alta de la cúpula i des de la part inferior, a l’oest i a tocar de la riera Gavarresa, es pot accedir a la base del pou. Aquesta gran estructura té dues obertures, una a l’extrem superior, emmarcada amb pedra treballada, i l’altre a l’extrem inferior, actualment coberta per la vegetació.
És l’únic pou de glaç que es troba al Lluçanès.
DCIM\100MEDIA\DJI_0448.JPG
NATURA:
Espai oberts de cami 100% transitable, cami que esnperemt veure des de la serrelada de monestir de QUERALT(bergueda), fins a MONTSSERRAT, passarem dues vegades per el riu de la gavarresa UNIC PUNT D AIGUA EN TOTA LA RUTA
Ruta amb molta història en un lloc on estarem molt tranquils i amb vistes de la Catalunya central. Recoma-nem realitzar la ruta des de la tardor fins a la primera meitat de la primavera ja que no hi ha punts d’aigua i per tant pot ser molt calorosa i fins i tot una mica pesada.
És una ruta amb molta historia i que necessita el seu temps per poder descobrir sense presses, i amb apunts per poder anar consultant durant tota la ruta.
FANTÀSTICA I MOLT POC VISITADA. IDEAL PER PERDRE’S A LA CATALUNYA CENTRAL
Temps: Març, per tant fred pel matí i calor al migdia (però un temps ideal)
Circular: Sí
Dificultat: Fàcil
Denivell: 322 m
Punts d’aigua per gossos: en la primera meitat no trobarem cap punt d’aigua però en la segona meitat trobarem dos passos de riu on els nostres peluts es podran refrescar.
Com sempre sortim cap les 8h del matí de dissabte. És un matí fred però està sortint el sol, cosa que agraïm, ja que les ultimes sortides la companyia que teniem era la boira.
El material que farem servir avui és el de sempre, ja que és una ruta senzilla i curta “20km”. El material es el següent:
Motxilla per cada un de nosaltres, tres capelines, dos camelback i uns entrepants fets el mateix matí ja que sempre va bé poder menjar alguna cosa a meitat de la ruta. Com podeu veure aquest cop no portem pals perquè la ruta es molt fàcil i quasi sense desnivell; per tant avui sense pals.
A les 8 en punt del matí sortim des de Callús per sota la via del tren pel costat de la carretera general que porta a Cardona. Anem direcció el cementiri, lloc on farem la primera parada. La primera part és sobretot sobre asfalt (uns 2km) però després agafarem diversos camins amples i molt ben marcats i que ens farà la ruta molt fàcil (tant per els humans com per els gossos). És una ruta fàcil de seguir, sempre amb l’atenta mirada de la muntanya de Montserrat, que sempre la tindrem mirant cap al Sud. Es una ruta circular on només hem de tenir present que farem diferents passos de tancats amb llum per a vaques: PER TANT SEMPRE,SEMPRE HEM DE TORNA A TANCAR!!!!. Seguim amb les rutes per iniciar-se en els 20km però amb poc desnivell, per tant es apta per a totes les edats, que estiguin acustumades una mica a caminar.
created by dji camera
LLOCS INTERESANTS DE LA RUTA
CASTELL DE CALLÚS
SANT SADURNÌ
CAN CANDELA
NECROPOLIS DE VILADELLEVA
LES VALLS
CASTELL DE CALLÚS
HISTÒRIA:
La primera notícia documental que fa referència al terme de Callús, és alhora el primer document que anomena el Castell. Data del 940 i l’anomena “de Gotmar”. Tan mateix aquest document no s’ha conservat i tan sols se’n té notícia a través d’un regest del segle XVIII que pertany a l’antic monestir de Sant Benet de Bages. (TORRAS, M. GALERA, A. 2000). No és fins el 947 que trobem el primer document sencer conservat i original que anomena el Castell. En aquesta ocasió els esposos Salomó i Goberta van vendre a Ermernric i la seva dona Preciosa una casa i un hort que tenien en aprisió al terme del Castell de Gotmar tal i com s’anomenava aleshores. No es coneixen massa dades que permetin esbrinar qui era aquest personatge que donava nom al castell però es probable que fos el primer senyor aloer del terme representat del comte al territori, ja que amb posterioritat es té constància d’un document datat del 992 pel qual el comte Borrell havia obtingut per compra un alou al terme. Curiosament els seus límits coincidien amb els del terme del castell i de la parròquia. D’aquesta manera és possible que el comprès a un hereu de Gotmar (TORRAS, M. GALERA, A. 2000). Però el topònim que fa referència a un nucli fora del mateix castell no apareix fins a partir de finals del segle X, concretament el 980, quan es cita el nom de “Castellet” que es troba al costat del Castell de Gotmar i ja ben entrat el segle XI que es documenten els topònims que fan referència al terme de Callús amb diverses variants: Castllús, Casteluç, Catellús, etc. (TORRAS, M. GALERA, A. 2000).
DESCRIPCIÓ:
El Servei Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona ha realitzat diverses intervencions arqueològiques des del 1998. Des d’aleshores s’han posat al descobert noves estructures que fins al moment no eren visibles. En el moment d’iniciar la intervenció només s’observava les restes d’una torre circular de 7m de diàmetre exterior i 4,80 de diàmetre interior. Amb una alçada conservada d’1,50m. Les intervencions realitzades permeten establir l’inici de l’activitat d’aquesta fortificació entorn als segles IX i X amb la construcció d’una torre circular i posteriorment folrada amb un segon parament. Ja al segles XII-XIII, es construí a l’oest un nova estança de planta rectangular, ja al segle XIII es construeix una nova porta principal d’accés amb la seva rampa i un marxapeu. Alhora es construí una segona estança a llevant de la torre destinada a usos domèstics. Durant la Baixa Edat Mitjana es modifica l’articulació interna del Castell. Es construeix una nova habitació destinada a cavallerissa o corral, es reforcen els elements defensius, etc. La darrera fase d’ocupació ja no està relacionada amb l’ús militar del castell, sinó que te a veure amb l’activitat agrícola que transforma el paisatge amb nombrosos murs de feixa i vinya del segle XIX.
SANT SADURNÌ
HISTÒRIA
L’església es documenta el 997 tot i que com a parròquia de Sant Sadurní està documentada des del segle XIII, època en què ja hi havia 4 preveres. De la primitiva església no en queda res. El campanar podria ser el primitiu ja que es veu molt diferent de la resta de l’església nova de l’any 1800. Quant a la rectoria, sobre la porta hi diu 1700. A la dècada dels 30 del s. XX, en construir-se l’església a baix al poble, l’antiga quedà sense culte i actualment és de propietat privada.
created by dji camera
DESCRIPCIÓ:
Església amb planta de tres naus, la central més ample que les laterals. Presenta un absis central de forma poligonal amb pilastres adossades que acaben en capitells compostos. Les naus laterals presenten una absidiola a la capçalera. La volta és de totxo amb llunetes i reforçada per arcs feixons. A l’oest hi ha el campanar de planta quadrada. Al mur nord es pot observar un petit absis. La façana presenta tres obertures tapiades amb totxo i la porta situada a migdia és de mig punt.
created by dji camera
CAN CANDELA
created by dji camera
HISTÒRIA:
Les primeres referències documentals daten del 1281 i s’anomenen als seus propietaris “Bernat de Casas Dela i la seva muller”. Més tard es troba una nova referència documental ja el 1308, en aquest moment la casa pertanyia al Monestir de Sant Benet del Bages. El 1497 en un llibre de fogatges ja apareix el nom actual, es cita a Anthoni Casas de Can Candela. A partir del selge XVIII passa a formar part de les propietats del Cortès. El 1857 hi vivia Maria Puig vídua de Josep Baraldés i els seus cinc fills. Cap a finals de segle hi quedaven els germans Joan i Mònica Baraldés, fins que el 1905 mor el darrer descendent de la família. Miquel Garriga passarà a ser-ne l’amo fins que el 1910 abandonen la casa.
DESCRIPCIÓ:
Edificació pràcticament enrunada. Es tracta d’una construcció de planta quadrada, presenta les parets exteriors de pedra però les interiors s’alcen amb tapia. La coberta ha desaparegut completament. A ponent de la casa s’hi troba una petita construcció adossada amb una coberta de volta de canó i un arc de punt rodó a l’entrada, en el fons sembla observar-se la presència d’una font assecada. Al nord-oest també adossant-se a la façana s’hi troben un conjunt de tines.Observacions:
Antigament anomenada Mas de Casas Dela. A la llinda de la porta principal es pot observar la inscripció de 17(0)2. Les desenes es troben mal conservades i són de difícil lectura
TINES CAN CANDELA
HISTÒRIA:
La construcció de les tines cal situar-la a mitjans del segle XVIII fins a finals del segle XIX. Quan el Bages posseïa una de les superfícies mes extenses en vinya plantada de tot Catalunya. La construcció de les tines es feia sovint prop de les mateixes vinyes per tal d’assegurar que la verema arribés de forma correcte per la seva elaboració i alhora permetia estalviar el cost del transport. Normalment les tines estaven disposades en grups de 4 o 5 i fins i tot 8 o 9. Els diversos percers s’ajuntaven per tal d’aixecar-les en grup i utilitzares cooperativament.
DESCRIPCIÓ:
Conjunt de 7 tines que es troben al voltant del mas de Candela. Es presenten en grups de 3, 2 i individualment. L’estructura de totes elles és circular i acabada amb enrajolats a la parets interiors. Presenta un aparell constructiu irregular format per petits blocs de pedra units amb morter de calç. Tenen entre 3 i 4 metres d’alçada i en algunes es pot observar la presencia de les aixetes de sortida.
created by dji camera
NECROPOLIS DE VILADELLEVA
DCIM\100MEDIA\DJI_0248.JPG
HISTÒRIA
Les tombes es posaren al descobert al obrir-se el camí a l’oest del mas de Viladelleva situat al nord-est del terme.
DESCRIPCIÓ:
Necròpolis formada per un conjunt de 4 tombes de tipus cista amb parets de llosa disposades de forma vertical i de diverses dimensions. Una d’elles sembla un enterrament infantil. Les mides de les tombés són d’1.70 aproximadament per 30 centímetres d’amplada i una fondària aproximada de 40 centímetres. Al seu redós es poden observar la presència de lloses planes fet que fa pensar que pugui tractar-se d’inhumacions encara no excavades. Tanmateix l’espessa vegetació i sotabosc fa difícil apreciar-ho. L’orientació de les estructures és d’est a oest. Cap a la part nord es pot observar la presència d’alguns murs de pedra seca que podrien formar una estructura d’habitació. Es fa difícil però precisar aquest extrem ja que es una zona amb aterrassaments i gran quantitat de murs de feixaObservacions:
Aquesta necròpolis es troba a una cota més avall que el camí que hi passa, Aquest fet i la possible presència de lloses disposades de forma plana fa pensar que no sigui un jaciment esgotat. Un exhaustiu treball podria posar al descobert noves estructures. Així com poder comprovar la presència d’una estructura d’habitació a la part nord de la necròpolis.
El topònim de Viladelleva es troba documentat ja des del 1025 en una venda d’una peça de terra entre els germans de la família Montcada. Ja el 1033 es documenta la presència de l’església consagrada a Santa Maria tot i que és molt probable l’existència d’una capella anterior. De totes maneres, la presència del mas no es documenta fins que a finals del segle XIV s’uní en un gran alou amb la pietat de les Comes de Cererols. El nom de Can Feliu el prengué a partir del final del segle XIX quan el matrimoni format per Miquel Feliu i Caterina Riu es fan masovers de la casa. El darrer Masover fou Isidre Feliu.
created by dji cameraDCIM\100MEDIA\DJI_0284.JPG
No podem oblidar tampoc les vistes que ens brinda el Bages en un dia sol sortint d’ un hivern fred i trist.
DCIM\100MEDIA\DJI_0306.JPGDCIM\100MEDIA\D
Sortida fàcil amb suficients punts d’aigua per a les nostres mascotes i per als humans. Sortida circular molt fàcil i, com podeu veure, amb bastants punts d’interès per passar un matí entretingut tot fent una mica d’esport.
És dissabte al matí, aproximadament les 8h, hi ha molta boira i ja tenim clar que les vistes d’avui no seran tot l’especteculars que voldriem; però enfilem el camí ja que tenim per davant quasi 20km. La temperatura ja hem dit que era un pèl fresca, però per caminar es podria dir que és ideal.
created by dji camera
El material que farem servir per aquesta ocasió eés senzillament una motxilla per persona amb tres capalines per si les mosques, dos camelback i, com sempre, els millors entrepans del món (o almenys mentre camines són d’agrair).
Iniciem la ruta, i després de creuar la carretera ens trobem tres camins on ja cometem la primera etivocació ( avui anem bé): agafem el de més a l’esquerra, després de 100m tornem enrere per agafar el del mitg, i ara sí aquest és el bo. Unes de les coses que més m’ha agradat d’aquesta ruta és que tota la pujada és al principi de la ruta i una petita pujada el final; tot el demés és baixada o pla; per tant ideal per iniciar-se en els 20km.
LLOCS INTERESANTS DE LA RUTA
CASTELL DE GAIÀ, CAPELLA DE SANTA AGATA
El primer lloc que trobarem són en realitat dos en un, ja que en el mateix lloc hi trobarem les restes del castell de Gaià i la capella de Santa Àgata,
Poblat ibèric que podria haver esdevingut un castrum o lloc de vigilància romà d’època alt-imperial i abandonat poc després. Aquest jaciment s’emplaça en el mateix punt on hi ha les restes del castell de Gaià, que es troben encimbellades a l’extrem sud-occidental d’un turó allargassat que es coneix amb el nom de Santa Àgata perquè hi ha una capella moderna (probablement del segle XIX) dedicada a aquesta advocació. Entorn d’aquest turó hi ha dos nuclis on han aparegut vestigis d’època antiga: un als peus del turó (és el que es coneix amb el nom de Tornamira i, anteriorment Turó de Santa Àgata), l’altre és al cim del turó, on hi ha la capella de Santa Àgata i les restes del castell (aquest jaciment es coneix amb el nom de Castell de Gaià). Segons Josep M. Badia, és probable que hi haguessin dos nuclis amb vestigis ibèrics que estarien relacionats: el del cim del turó tindria un caràcter més defensiu i de guaita; el de sota el turó podria ser el lloc d’habitatge. Així doncs, pel que fa al sector de la part alta del turó, s’hi troben les restes força arrasades del castell medieval i dels recintes perimetrals de la fortificació. Probablement el castell es trobaria en el túmul circular sobre el qual s’assenta la capella. Al voltant d’aquesta zona s’hi ha recollit de manera superficial abundant ceràmica d’època ibèrica i romana. Concretament, en una prospecció realitzada l’any 2002 s’hi va recollir una mostra d’un centenar de fragments. Gairebé un terç corresponia a ceràmiques de tradició ibèrica i romana, incloent-hi un fragment de ceràmica campaniana. La datació d’aquestes ceràmiques indicaria que l’assentament antic no va perdurar més enllà dels primers segles de la conquesta romana. Pel que fa a la fase corresponent ja al castell medieval, la ceràmica es podria situar entre els segles X i XII, amb abundància de ceràmica espatulada i de grisa convencional. Aquestes dades indicarien que, després de passar per un període d’abandonament, el turó no fou ocupat de nou fins la conquesta comtal, a la fi del segle IX. Uns 100 m al nord-est de la capella hi ha un altre nucli amb possibles restes del castell medieval i del primitiu camí d’accés, associat amb diversos elements força espectaculars de protecció ciclòpia. És d’un gran interès aquest camí que ascendia al turó pel vessant de llevant, en direcció nord-sud, i que estava protegit al llarg del seu recorregut final per successius murs ciclopis, fets amb grans blocs de pedra aprofitats dels despreniments que hi ha hagut de cingleres. Considerem que aquesta infraestructura defensiva estaria més aviat vinculada amb el jaciment ibero-romà, ja que es troba també al sector de Tornamira, als peus del turó pel vessant sud-oest. Evidentment, en època medieval aquesta muralla podria haver estat reutilitzada i adaptada per a la defensa del castell.
ESGLÉSIA SANT PERE DE MONISTROL
Església primitivament romànica però gairebé reconstruïda en la seva totalitat al final del segle XVIII, la qual s’hauria aixecat en un lloc on hi havia un probable monestir de tradició visigòtica. Avui es troba en estat de semi-ruïna, emplaçada a l’extrem d’un altiplà sobre el torrent de la Roca, molt a prop del jaciment visigòtic i alt-medieval de les Feixes de Monistrol, i també del mas Obradors. És una església d’una sola nau amb absis rectangular. Aquest absis, fet amb carreus de mida considerable, regulars i ben escairats, és l’única part que s’ha conservat de l’església primitiva i correspon al segle XIII, en un moment de transició del romànic al gòtic. Aquest mur tester, però, va ser sobrealçat en les reformes posteriors. La resta de l’edificació, amb els murs fets de maçoneria, és del 1796. L’església s’orienta segons l’eix nord-oest sud-est. La façana és presidida per un portal amb brancals i llinda de pedra picada, rematat amb una fornícula on hi havia un escut de pedra (desaparegut fa uns anys) amb la tiara papal i dues claus en al·lusió al sant titular de l’església. Això es complementa amb una frase llatina gravada a la llinda: “Tibi dabo claves regni caelorum”; és a dir: “et donaré les claus del regne dels cels”. Aquestes són les paraules que Jesús va dirigir a sant Pere quan el va instituir cap de l’Església. Aquests elements estan ornamentats amb una decoració vagament barroca i, més amunt, amb un òcul o ull de bou.
created by dji camera
L’interior del temple era cobert amb volta de canó amb llunetes i enguixada. La volta, però, s’ha esfondrat i actualment només es conserven restes de la cornisa i de l’arc triomfal (en estat molt precari) que dóna accés al presbiteri. A cada costat de la nau hi ha una petita capella que sobresurt cap a l’exterior. L’església tenia, doncs, tres altars, però es desconeix a quins sants estaven dedicats. Als peus de la nau es conserva l’inici de les escales que permetien pujar al cor. El cementiri de l’església era uns cinc metres al nord, just sobre el pas de l’actual camí. Segons diversos testimonis, en aquest sector hi ha aparegut nombroses restes òssies. D’altra banda, gairebé a tocar de l’església pel costat nord hi ha un petit promontori actualment cobert de vegetació i on s’observen algunes pedres d’enderrocs. Podria ser que aquest fos el punt on es trobessin les restes d’un hipotètic monestir de tradició visigòtica.
created by dji camera
Observacions: També es coneix com Sant Pere de la Roca o Sant Pere de les Cigales Sobre la fornícula del portal: MDCCXCVI Els carreus de l’obra romànica en el moment en què l’església estava abandonada foren aprofitats en el mur de migdia del mas que hi ha al costat. A la capella lateral sud hi ha encastat a la paret un sarcòfag. A la cara frontal té com a decoració dues creus inscrites dins d’un cercle. Segurament pertany a l’època romànica i devia contenir les restes d’algun personatge significatiu del lloc. Del relleu que va ser sostret fa uns anys de la fornícula sobre el portal se’n coneix el seu parador. Uns 60 m al nord-est, al costat del torrent de la Roca, hi ha un pou, conegut com el pou de la Roca
ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE GAIÀ
created by dji camera
Sarcòfag encastat en una paret de l’església parroquial de Santa Maria de Gaià. Concretament, es troba en el mur lateral sud, situat a mitja alçada. Pel que es pot veure, consisteix en el lateral d’un sarcòfag de forma rectangular. Mesura 120 cm de llarg per 40 d’alçària. Està decorat amb cinc arcades refondides, quatre de les quals van acostades de dues en dues, i la de la dreta queda sola, una mica distanciada. El tema de les arcades ja es troba en esteles romanes dels museus de Pamplona i Pontevedra, i és corrent també en sarcòfags d’època romànica. Se’n coneixen diversos exemples a les comarques del Bages i Berguedà. Per tant, el més probable és que es tracti d’un sarcòfag romànic reaprofitat en la construcció de l’actual església (SITJES, 1994: 76).
created by dji camera
Necròpolis de tombes antropomòrfiques localitzada vora l’església parroquial de Gaià. Concretament, les tombes van sorgir en unes obres amb motiu de la rehabilitació del mas Prat, a la seva façana nord, molt a prop de la Rectoria i de l’església. Era l’any 2016 i el lloc va ser objecte d’una excavació arqueològica preventiva, dirigida per Tatiana Piza, en la qual es van identificar un total de setze tombes antropomòrfiques excavades a la roca. Estaven perfectament orientades amb el cap a l’oest i els peus a l’est. Les tombes estaven intactes i tenien unes grans lloses de pedra que les cobrien i que encaixaven en un rebaix fet al voltant del forat. En aquest sentit eren molt semblants a les tombes de la necròpolis de Sant Mateu de Bages, situada al subsol de la Rectoria. A l’interior s’hi van localitzar restes humanes en molt bon estat, sense cap tipus d’aixovar. Quatre corresponien a adults, una a un jove de quinze anys i les onze restants eren infantils. A través del poc material arqueològic identificat i per la tipologia de les tombes es podrien datar entre els segles IX i XI. La necròpolis deuria estar associada a un temple preromànic situat on hi ha l’església actual, de manera es trobaria dins l’espai de la sagrera. D’altra banda, en una de les cases dels voltants es van identificar dos elements arquitectònics de pedra que formarien part d’aquest hipotètic temple, l’estètica dels quals recorda les esteles visigòtiques. El mas Prat és objecte d’una reforma substancial per tal de crear-hi un centre d’interpretació dedicat al mon rural tradicional. Les obres per adequar l’accés a aquest edifici van implicar la destrucció de les tombes, després que fossin excavades.
Informacio extrecte del portal (mapes de patrimoni Cultural) de la Diputacio de Barcelona
I no podem oblidar que després de la caminada i al mateix lloc on deixem el cotxe, trobarem el RESTAURANT DE GAIÀ on podrem fer un vermut o un bon àpat. Això al gust del consumidor.
Sortidea molt molt divertida , molt fàcil, amb diferents punts d’aigua per a les nostres mascotes i que ha sobre podrem descobrir una mica d’història de la Catalunya interior. 100% recomanable
És Divendres pel Matí i ens disposem a fer una Circular per una zona del Bages per la qual nosaltres no hem fet mai, per tant estem oberts a l’espectativa de descobrir llocs nous.
Sabem d’entrada que no té gaire desnivell i ens ho agafem amb molta calma. La ruta consisteix en una circular pels voltants del poble, la base de la qual és la caminada popular del 2015.
Iniciem la ruta a les 8h del matí amb molta boira i sense poder veure els paisatge que ens envolta ja que, com es pot apreciar en les fotos….
La ruta la realitzem dos adults, un adolescent i dos gossos, i el material per realitzar la ruta és el de sempre:
Dues motxilles, una per adult
Dos camelbaks, un per adult i dels quals ens va sobrar pràcticament tota l’aigua ja que la temperatura era super agradable.
Tres capelines per si les mosques
Fruita i entrepans per passar el “ gusanillo”.
TINA
DETALL TINA
La Ruta comença a l’església del poble i ràpidament comença a seguir un camí molt ben marcat i que ens farà donar un gir per anar a buscar la carretera que hem fet servir per arriba fins el poble. L’acabem només creuant i ens fa baixar cap al riu. Hem de dir que no trobem cap lloc espectacular però sí molts d’interessants: petits llocs que ens fan passar una molt bona estona fent fotos i que alhora ens fa passar el temps molt ràpidament.
MOLÍ
Al costat del riu hi trobem una tina, on ens aturem a fer el primer entrepà i les nostres mascotes el primer xupito d’aigua. Seguim per un camí que es fa anar baixant fins arribar a uns molins abandonats amb uns pous molt ben marcats tot i esta abandonats. Després arribem en una bassa on al costat hi ha unes cases (suposem que de turisme rural) on no ens sabria gens de greu llogar per passar un cap de setmana. Aquí estem en el punt més baig de tota la ruta i des d’aquí comencem a pujar fins arribar al cim de cal XAMAL d’uns 600 m, per una pujada suau i sense dificultat i sempre per un camí ample. En aquest moment comença a sortir el sol darrera de la boira i comencen les primeres suades. Fem una parada ràpida per treure’ns les primeres capes i continuem fins a fer cim. Una vegada allà seguim un camí molt ben marcat dins del bosc, el qual ens portar en una petita agrupació de cases des d’on agafem una carretera de terra i seguim fins una casa de pagès on, una vegada som allà, agafarem un altre camí que ens tornarà, després de fer una petita pujada i una lleu baixada, a Fonollosa.
ESCALES DE LA RUTA
POSANT SALT D’AIGUA
RESUM DE RUTA
Una ruta tranquil·la per anar agafant el to muscular que necessitem per fer reptes de més envergadura. Ens ha sorprès molt les diferents cases que anem trobant, ja que són molt grans i molt ben cuidades, en camins 100% cuidats i fàcils de trobar.
Dissabte al matí. Per fi podem sortir del nostre municipi i ens decidim per fer una ruta Circular pell poble de Navàs. La ruta consisteix visita dues ermites Romàniques de les quals la que més ens ha agradat es la segona. Però anem a pams i no avancem esdeveniments.
Comencem la Ruta a les 8 h del matí amb fresca i una mica de boira i, tot i que no ens molesta la temperatura, la veritat és que ens sap greu la boira ja que no ens deixa veure els paisatges pels que anem passant.
El Desnivell és molt poc i la ruta sempre transcorre per camins amples i sense cap dificultat tècnica; només passem per corriols dues vegades i sempre sense cap dificultat.
La ruta la realitzem dos adults, un adolescent i dos gossos i el material que portem per realitzar la ruta és la següent:
Pals de caminar (que tot i no ser necessaris els portem per anar acostumant el cos per les següents rutes)
Dues motxilles, una per adult
Dos camelbaks, un per adult i de les quals ens sobre pràcticament tota l’aigua ja que la temperatura era super agradable
Informació extreta del Panell informatiu de la mateixa església, degut a que no hem trobat més informació enlloc :
Santa Maria de les Esglesies 2
L’edifici es va consagrar el 1038 tot i que el que podem veure és posterior, va ser consagrada pel Bisbe ERIBAU D’URGELL
Santa Maria de les Esglesies 3
Anteriorment cap a l’any 983, en aquest pla probablement hi existien quatre petites esglésies amb vida eremítica dedicades a Stra Maria, St Llorenç, St Pere i St joan també anomenades esglésies CLAVADES i que més andavant s’unificaren en un sol monestir i pel què sembla hi vivien monges benedictines dependents del monestir de St LLORENÇ PROP BAGÀ
Santa Maria de les Esglesies 4
El monestir com a tal desapareix al segle XIV però l’església restà com a parròquia de Sta. Maria de les Esglésies, moment en que fou substancialment reformada, perdent el suposat aspecte de rèplica de St. Cugat en petit. Només es conserva la capçalera amb decoració llombarda a base d’arcuacions cegues i una absidiola. El portal i el campanar foren incorporats el segle XVII
-SANT CUGAT DEL RACÓ
Sant Cugat del Racó 2
Informació extreta de VIQUIPÈDIA
El lloc apareix documentat el 925 quan el comte Miró de Cerdanya féu testament, i cedí, entre altres deixes, al monestir de Sta. Mª de Ripoll el seu alou que diuen Ecclesias Clavatas. Malgrat que en l’alou no consta que tingui cap església, es creu que la tenia, perquè el 938 és esmentada en el precepte que el rei Lluís Ultramarí concedí al monestir de Ripoll. Depengué d’aquest monestir fins a la desamortització eclesiàstica (1835) i passà a dependre de l’autoritat episcopal. Molt aviat adquirí la categoria de parròquia que perdé a l’unir-se a la de Castelladral.
El 1040 el topònim s’havia canviat pel de Sant Cugat de Castelladral, el 1293 s’anomenava com Sant Cugat de l’Alou, i el 1689 es coneixia amb el nom de Sant Cugat del Racó
Sant Cugat del Racó 4
De l’edifici preromànic que anteriorment havia estat aixecat en aquest mateix lloc solament en resten els fonaments de la capçalera, el tenant de l’altar i dos capitells que ara es troben al Museu Comarcal de Manresa. L’església presenta una planta de creu grega, amb dues naus creuades, al centre de les quals s’alça una cúpula sobre trompes que a l’exterior acaba amb un cimbori cilíndric. Les naus són gairebé totes de la mateixa alçada i estan cobertes amb voltes de canó. La capçalera, actualment, solament conserva l’absis central i l’absidiola de tramuntana, ja que la de migdia fou suprimida en edificar-se la sagristia. Totes les finestres són de mig punt, adovellades i de doble esqueixada. Exteriorment presenta una decoració típicament llombarda, que quasi ocupa tots els murs. La capçalera i els murs frontals de les naus són decorats amb arcuacions cegues i lesenes. La porta, a migdia, és d’estil gòtic tardà (XVI), en substitució de la romànica.
Sant Cugat del Racó 5
En el punt de dels braços de la creu grega s’alça, exteriorment, un cimbori cilíndric, únic a Catalunya, ja que els cimboris d’altres esglésies d’aquesta època són prismàtics. El cimbori és de poca alçada, i presenta una decoració amb finestres cegues. Aquestes estan situades sota el ràfec de la teulada i donen la volta a tot el tambor circular. En aquest mateix punt, a l’interior, s’eleva una cúpula, que passa del quadrat a l’octògon mitjançant trompes. Està coberta amb mitja esfera i revestida amb argamassa, encara que a l’acabament queda una part de l’aparell descobert, que permet veure la disposició dels petits carreus en espiral. Al frontis de ponent s’alça el campanar d’espadanya de dues obertures.
Rutes amb gossos per la Catalunya central 
