Anem a provar les motxilles grans (60 a 70litres), amb tot el material per poder passar fins a 3 dies complets, per comprovar la nostra resistència i la del material. Provarem per primera vegada de fer nit amb el Tarp, una lona impermeable amb anclatges.
Comencem la ruta des de la plaça de Queralbs, un poble molt bonic i petit de la comarca del Ripollès. Hem aparcat als aparcaments de l’estació del tren cremallera i sortim d’hora per evitar la calor del migdia. Cal recordar que ens endinsem al Parc Natural de les capçaleres del Ter i del Freser, zona d’alta proteccio de fauna i flora pel què cal portar els gossos lligats o totalment controlats.
A la mateixa plaça d’on comencem hi ha una font per repostar aigua fresca. Uns cartells verds indiquen la direcció a Núria (seguim el GR11). El camí segueix el riu de Núria, de cara sud, pel què hi ha zones humides però també zones molt soleies. Es passa per diverses fonts, i per zones de descans on anirem fent parades (3 en total) per descansar l’esquena.
Durant tot el trajecte el Riu de Núria ens mostra un camí d’aigua preciós, amb diferents ponts, tolls o gorgs i salts d’aigua, amb l’emblemàtic salt de la Cua de Cavall.
Finalment arribem a la vall de Núria. El seu llac, els seus edificis tan simples i els seus prats verds ens saluden i ens dónen la benvinguda.
Ha estat una bona prova per les esquenes. El Tro, qui porta sempre l’aigua pels gossos, avui també ha portat el pinso per passar 3 dies a la muntanya. Tots ho hem fet molt bé. Ara toca provar el material d’acampada que hem carratejat, pel què ens dirigim a la zona de càmping (actualment s’ha de reservar per internet).
Perfecte, segona prova superada. El Tarp s’ha pogut muntar i provar per primer cop, i els gossos s’han relaxat per poder menjar i dormir. Ara toca la tercera i última prova: baixar amb tot el pés de Núria fins a Queralbs.
DCIM\100MEDIA\DJI_0126.JPG
El descens, pel mateix camí de pujada, ha estat més feixuc, doncs l’Arnau no tenia tècnica per baixar amb pes i estava molt neguitós el primer tram. Però quan ha entès com havia de moure’s i ajudar-se amb els pals, ha anat agafant confiança i ha pogut baixar bé.
Al ser dissabte, ens hem trobat molta gent fent el camí. Cal tenir controlats els gossos perquè no molestin als altres caminants.
Quan hem arribat finalment a la plaça de Queralbs, i abans de fer el trajecte fins al cotxe, ens hem près uns merescuts refrescos en un dels bars del poble.
Tercera i última prova superada.
DCIM\100MEDIA\DJI_0135.JPG
I per qui vulgui fer la ruta sense pernocta? Els gossos no necessiten carretejar aigua ja que es van trobant punts d’aigua durant tota la ruta. Són 16km entre pujar i baixar, però també es pot fer mitja ruta utilitzant el tren cremallera.
Cal recordar que estem a força alçada i amb molts trams en zona soleia, pel què cal portar gorra i hidratar-se. I els gossos, sobretot portar-los lligats o molt ben controlats.
Temps: 5h en el mes de Maig, per tant hem de tenir present que comença a fer molta calor.
Estació ideal per fer la ruta: Primavera i tardor
Circular: SÍ
Dificultat: Moderada
Punts d’aigua per Gossos: Sí. Durant tota la ruta hi ha diferents punts d’aigua, la part final és on n’hi ha menys però es pot fer perfectament amb la que anirem trobant.
MATERIAL UTILITZAT A LA RUTA PER ELS GOSSOS I LA GENT
Aquesta es la primera sortida que podem fer fora de la comarca després del confinament i per tant voliem fer-la en algun lloc emblemàtic. I em sembla que és dels llocs més emblemàtics de Catalunya.
El Pedraforca és d’aquelles muntanyes que per moltes vegades que l’hagis pujat, baixat, envoltat per una banda o per una altra, sempre et sorprèn. En aquesta ocasió decidim fer la circular sortint des de Gòsol; una ruta accessible a tothom que estigui acostumat a caminar una mica.
La manera d’arribar a Gòsol és per l’eix del Llobregat. Des de Barcelona el temps estimat és de 1h50m i uns 130km de distància.
Una vegada siguem a Gòsol, només entrar al poble hi ha un pàrquing a la nostra dreta que és on nosaltres sempre aparquem. Si aneu amb AC podreu pernoctar-hi tranquilament. També he de dir que hi ha un càmping on jo i he estat un vegada i té totes les comoditats que pots demanar a un càmping de muntanya.
Pel que fa als esmorzars, dinars i sopas no patiu, Gòsol té diferents llocs d’on segur que sortireu contents i relativament bé de preu. Tambe hi ha un petit Super on podreu comprar les típiques coses que ens hem descuidat a casa (no ens enganyem, sempre ens descuidem alguna cosa).
Safreig
La ruta comença a la mateixa plaça del poble (sortint del pàrquing a la dreta i tot recte). Una vegada siguem allà, agafarem un carrer direcció al safreig i surtirem del poble direcció el COLL DE FONT TERRES. El camí està molt ben senyalitzat i ben trassat, per la qual cosa la única dificultat és la pujada que haurem de fer per poder arribar fins al coll.
Vista del Poble de Gòsol
Una vegada haurem fet la primera pujada forta arribarem a una alitud d’aproximadament 1.600m d’alçada, cosa que es nota el dia de la ruta per la temperatura. També hi ajuda que fa molt de vent.
Hem de dir que aquí hi ha la primera font on els peluts podran veure tranquilament i no ens farà falta cap mena de pot.
Una vegada ens hem fet passar la sed, enfilem per un camí marcat que surt davant nostre i que ens portarà al següent punt.
Com podeu veure les vistes son espectaculars i el camí, molt ben marcat i sense cap mena de dificultat per seguir, fins el Cap de la Portella. I d’allà cap a la Font de la Roca. Aquí ni parem ja que fa poc que hem sortit de l’altra font.
Des d’allà i sense deixar el camí, arribarem al Collell. I des del coll agafarem la carretera i començarem la baixada tot deleitant-nos amb les vistes espectaculars que ens brinda un Pedraforca que poques vegades veurem, ja que no és la típica imatge que tots tenim d’una de les muntanyes més fotografiades de Catalunya.
COLL COLLELL
També la muntanya ens brindarà la ocasió de veure com en totes les canals hi baixa l’aigua del desglaç de les últimes neus de la muntanya.
PETITS SALTS D’AIGUA
I sense adonar-nos-en anem baixant tot passant per diferents canals i colls com per exemple: CANAL GERDERA, COLL DEL PI AJEGUT; i per una multitud d’imatges que només ens pot donar aquest emplaçament. I com ja he dit abans, sense adonar-nos ja hem d’enfilar direcció el refugi LLuis Estasen (o dit d’una altra manera el Refugi del Pedraforca), el qual, el dia que vàrem fer aquesta ruta, estava tancat. Però en altres ocasions que hi he estat és un lloc on heu de parar a fer un beure o un petit piscolavis, doncs entre les vistes i el saber fer del guarda segur que us quedaran ganes de tornar-hi.
Al refugi hi ha un cartell informant-nos que queden 7km fins a Gòsol per un camí que fa diferents pujades i baixades i que fa que la tornada sigui més divertida a l’hora que, com que anem per el mig del bosc, no ens preocupa gaire si fa sol o no. Està molt ben indicada, doncs a cada desviament ens informa cap on hem d’anar sense haber d’estar pendent d’on anem, i així podrem disfrutar del lloc on som. Si no feu gaire soroll segurament tindreu la visita llampec d’algun dels habitants d’aquest paratge, en forma d’àguila, cabra de muntanya i un llarg etzetera de la fauna del lloc.
Una de les coses que més m’ha agradat d’aquesta ruta és que, a part de veure el Pedraforca, també podrem veure la GALLINAPELADA que queda just davant del Pedra. Un dia d’aquests hi farem una visita.
I sense res més a afegir, arribarem tranquilament a Gòsol després de viure una altra experiència de compartir la ruta amb el teu fill, els teus gossos i disfrutar ni que sigui unes hores de la pau i la tranquilitat que t’ofereix sempre la muntanya.
Arribada a Gòsol
Per tant és una ruta 100% recomandable per començar a fer rutes de muntanya amb família, amb paissatges increïbles i al voltant d’una muntanya molt especial.
Temps: 5h 30min en el mes d’Abril, per tant hem de tenir present que comença a fer molta calor.
Estació ideal per fer la ruta: Tardor, Hivern i Primavera, tot i que també es pot fer a l’Estiu ja que bona part de ruta transcore per la part obaga de la muntanya pel què, portant aigua, ens permet fer-la tot l’any.
Circular: SI
Dificultat: Moderada
Punts d’aigua per Gossos: En la primera part de la ruta no n’hi ha degut a que pujem un cim i després fem un descents molt pronunciat a través del bosc. En la segona part, uns dos kilòmetres passat la casa del Bandoler, trobarem diferents passos de riu (petits, que es poden passar sense cap mena de problema amb un saltiró) que sí ens serveixen perquè els nostres amics puguin refrescar-se tranquil·lament.
Aquest cop la ruta la fem el Divendres, ja que aprofitem que és Divendres de Pasqua.
CIM
El que sí que es manté és l’hora en que sortim de casa (molt d’hora) ja que decidim anar a fer aquesta ruta a l’últim moment del dia anterior. També hem de dir que la carretera per accedir al Santuari del Coll és per fer amb tranquil·litat i amb calma (diguem que no és una autopista).
INDICADOR SANTUARI
Una vegada al Monestir, seguim un PR molt ben marcat i que ens porta fins el punt mes alt de tota la ruta: SANT BENET, a una altura de 1.117m i que ens provoca les primeres suades del matí, ja que és la part més dura de tot el recorregut.
VISTES CIM
Una vegada fet el cim iniciarem una baixada, que te dues peculiaritats: molt dreta i pel mig del bosc (sense camí marcat i amb una dificultat tècnica moderada); més que res per l’abundant vegatació i que ens obliga a anar saltant entre els arbres caiguts i una pendent força important.
VISTES BALCÓCAMÍ BAIXADA CIM
Quant siguem a baix trobarem un camí estret, per una sola persona, però que a mida que anem baixant el camí es va fent ample i acaba sent un camí per on alguna vegada a l’any hi passa algun tipus de camió per retirar els arbres serrats que ens anirem trobant a cada costat del camí.
CAMÍ
Seguirem aquest camí, fins a trobar un coll amb un trencant on ens indica que hem de desviar-nos cap a l’esquerra si el que volem és anar a la casa del Bandoler (i que en el nostre cas era el que realment haviem anat a veure). Agafem el trencant cap a l’esquerra i trobem un camí ben marcat i amb una baixada suau i que, una vegada visitada la casa, haurem que tornar pel mateix lloc fins al mateix trencant.
RETOL CAMÍ
He de dir que això de casa és un dir, ja que només queda en peu la paret principal de la casa i vestiguis del què en un temps llunyà fou aquella casa. S’intueixen dues plantes, unes quadres i poca cosa més ja que la vegatació ha tornat a fer seva el què els homes li havíen robat.
CASA SERRALLONGAVISTA CASA SERRALLONGA2º VISTA CASA SERRALLONGA
Una vegada hem visitat la casa i amb les fotos de rigor fetes, desfem el camí fet i tornem a fer la pujada fins al coll. Després seguirem rectes per un camí molt ben marcat i sense cap tipus de dificultat tècnica per on trobarem els primers punts d’aigua per als nostres gossos. Tindrem diferents oportunitats perquè ells es puguin refrescar i tornar a hidratar-se ja que fa bastanta calor i ells ho noten molt.
VISTA CAMÍPAS D AIGUA X GOSSOS
Ja és migdia i per tant decidim dinar el costat d’un pas de corriol on hi ha una pedra gran que ens servirà de cadira per als tres, i un fil d’aigua que baixa des de la muntanya que ens serveix perquè els gossos estiguin frescos i tranquils.
REFRESCANT
El dinar és ràpid i tornem a emprèndre la ruta. Al cap d’uns tres o quatre km el camí es torna a enfilar i ens adonem que és la segona part més dura de la ruta on hem de fer un parell o tres de parades per agafar aire i poder admirar les vistes que ens regalen les Guilleries, amb els dos pantans al fons i una vegetació desbordant per tots quatre costats. Seguim aquest camí uns 6km i finalment tornem a trobar la carretera que ens portarà a l’inici i final de la ruta.
VISTES PANTÀ
MATERIAL QUE FEM SERVIR:
Motxilla: 3 una per participant
Camelback: 2 un per adult
Entrepants; 3 per participant , ja que és una caminada llarga i bastant dura
Pals: 3 parells, un per cada participiant. Molt útils tant en les pujades com baixades que farem al llarg del recorregut
LLOCS INTERESANTS DE LA RUTA :
CIM SANT BENET 1.117m
CIMVISTES CIMVISTES CIM 2º
Sant Benet és una muntanya de 1.117 metres que es troba al municipi de Susqueda, a la comarca Catalana de la Selva.
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims FEEC
CASA DEL BANDOLER SERRALLONGA
CASA SERRALLONGA
HISTORIA DE JOAN SALA I FERRER (SERRALLONGA)
Joan Sala i Ferrer, anomenat també Joan de Serrallonga ( Viladrau 21 d’Abril 1594- Barcelona 8 de Gener 1634) va ser un Bandoler català que ha romàs com a personatge de llegenda, recordat pels balla d’en Serrallonga dedicats a ell i per la novel·la Don joan de Serrallonga de Víctor Balaguer
VISTA AERIA
Va néixer a Viladrau en el si d’una família pagesa benestant. Aviat, però, les dificultats econòmiques el van empènyer a delinquir. El sobrenom de Serrallonga el deu a la seva dona, Margarida Tallades, pubilla del mas de Serrallonga de Querós. Al principi, Serrallonga compaginava l’activitat delictiva amb la vida de pagès. El 1622, però, tot va canviar quan va matar un veí que l’havia denunciat. Va ser l’inici d’una fugida que va acabar amb la seva mort. El bandoler es va dedicar plenament a la colla de bandolers que dirigia i a assaltar masies, segrestar gent per obtenir rescats i cometre assassinats. De veu en veu i fins avui en dia la gent d’Osona assegura que en alguna ocasió havia repartit diners robats de la posta reial (impostos) per pobles i viles, llençant-los enmig d’una multitud que l’aclamava, en agraïment per haver-lo ajudat a amagar-se de les tropes del virrei, postulats romàntics n’aprofitaren la seva fama i carisma popular per convertir-lo en un heroi del poble. Finalment, va ser capturat el 31 d’octubre de 1633, pel tinent Ferran Paulí, a prop de Santa Coloma de Farners i fou torturat i executat brutalment a Barcelona unes setmanes més tard.
2º VISTA AERIA
BIOGRAFIA
Masia La Sala, casa pairal de Joan Sala, Serrallonga, a Viladrau.
Serrallonga va ser fill del NYERRO Joan Sala i de Joana Ferrer, va néixer al mas La Sala de Viladrau el 21 d’abril de 1594. Als quatre anys, el 18 DE GENER de 1598, quedà orfe de mare, i el seu pare i el seu germà Antoni feren un doble casament amb Margarida i Elisabet, germanes del mas Riera de TONA, que esdevingueren sogra i nora l’una de l’altra. Va treballar a can Tarrés de SANT HILARI SACALM, cosa que li donà l’oportunitat de conèixer Margarida Tallades Serrallonga, la pubilla del mas Serrallonga de QUERÓS, a uns disset quilòmetres de Sant Hilari. Joan Sala i Margarida es casaren, més endavant, a l’església de SANT MARTÍ DE QUERÓS i tingueren cinc fills: Elisabet, Antoni, Mariana, Josep Baltasar i Isidre.
3º VISTA AERIA
L’any 1627, perseguit pels soldats de FELIP V, fugí un any al ROSSELLÓ, que encara no havia estat annexionat a França, amb la complicitat de molts catalans, entre els quals els seus assalts als carruatges reials que recollien els imposts despertaven molta simpatia.
L’imaginari popular va modificar la figura d’en Serrallonga i el va omplir de virtuts i compromisos que no havia adquirit al llarg de la vida. El llegendari assegura que:
Robava als rics per repartir als pobres.
Va rescatar la seva estimada dels nyerros
CASA SERRALLONGA
RESUM:
Una ruta que pot fer tothom que faci exercici normalment ja que la considarem una ruta de dificultat mitjana. Una ruta molt tranquila on segurament no trobareu ningú en tota el recorregut (en el nostre cas només vàrem trobar dues parelles amb BTT).
Una ruta on es deixen comencar a descobrir els gran paisatges de les Guilleries, a on segur que hi tornarem.
La casa del Bandoler està completament enrunada i, com ja he dit abans només queda una paret i el demés està sota la vegatació. Una pena ja que creiem que podria ser un reclam turístic a raó de la gran popularitat del personatge.
Dit tot això, és una ruta recomenable 100% per els seus paisatges, però pel tema del bandoler (almenys en aquesta ruta) deixa molt que desitjar.
Com sempre Dissabte el matí, ens proposem a fer una ruta per un lloc nou completament.
Sortim d’Oristà de bon matí direcció a la font de la baga. També hem de dir que el poble ens sembla un poble petit pero amb molt d’encant per passejar amb més tranquilitat; però això ja ho farem un altre dia.
Com hem dit, hem sortit direcció la font de la baga, d’alla enfilem per un camí amb molta pedra i pujada direcció la Guardia i d’allà per un camí planer direcció a SANT NAZARI; no sense abans pasar per una pujada en una obaja molt mal marcada que per l’unic que serveix és per tornar al camí que hem deixat un quilòmetre més amunt. Però dit això, arribem a SANT NAZARI, una esglesia que ens ha d’explicar moltes més coses de les que es veuen a simple vista. D’allà anem direcció Rocaguinarda, no sense abans passar per diferents cases que tenen molta història de les que algunes es conserven en perfecte estat i que son increiblement grans, com per exemple el molí de baix de la Quintana on podrem veure un antic pou de glaç.
També hem de dir que és una ruta per fer a la tardor, hivern o primavera, almenys amb els nostres amics de quatre potes, ja que d’aigua només en trobarem al començament de la ruta i quan ja portem 3/4 parts de la mateixa; quan travessem la riera de la Gavarresa. Per tant és molt recomanable portar aigua per els nostres companys de quatre potes de la ruta.
MATERIAL QUE FEM SERVIR:
Motxilla: 3, una per participant
Camelback: 2 un per adult ja que el nen beu de les del pare
Entrepants: 1 per cada participant i caramels per pasar aquell cuquet a la meitat de la ruta
Pals: un parell per cada participant
LLOCS INTERESANTS DE LA RUTA
SANT NAZARI
ROCAGUINARDA
GRAVATS DELS CINGLES
POU DE GLAÇ DE LA QUINTANA
SANT NAZARI
DCIM\100MEDIA\DJI_0398.JPG
L’església apareix documentada el 1284 quan el rector d’Oristà Berenguer de Vilarnau feu un acord amb Ramona de ciutat, deodonada de Sant Nazari de la Garriga de la parròquia d’Oristà, i amb tots els seus successors, deodonants de l’esmentada església de Sant Nazari, amb motiu d’unes compres que Ramona havia fet per la capella
L’any 1686 el bisbe Antoni Pasqual constatà que no tenia ni fonts baptismals, ni sagrari ni fossar, era vinculada a la parròquia de Sant Andreu d’Oristà i sols s’hi deia missa cada quinze dies. El bisbe tornà a visitar-la el 1692 i manà emblanquinar-la interiorment.
DCIM\100MEDIA\DJI_0395.JPG
El 1746 s’hi deia missa tots els dies de festa i mantingué el culte fins al 1936.
Actualment s’hi diu missa una vegada l’any
Antigament el conreu de les oliveres era força comú en el sector més meridional del terme municipal d’Oristà. Prova d’això són alguns topònims com la masia de les Oliveres (en terme de Muntanyola però a tocar d’Oristà) o l’Olivar de la masia de Sagalés. A tocar de l’església de Sant Nazari de la Garriga encara es poden observar alguns exemplars d’olivera.
Les restes del molí d’oli de Sant Nazari de la Garriga estan situades a pocs metres de l’església, en un turó on encara es conserven algunes oliveres, a l’extrem sud del terme municipal. Es tracta d’un molí d’oli del que es conserven tres peces monolítiques, repartides en l’entorn proper de l’església, on queden vestigis de diverses estructures construïdes amb maçoneria de pedra, una de les quals correspondria a la cel·la de l’ermità de Sant Nazari de la Garriga.
created by dji camera
La peça que anava a la part inferior, anomenada sotamola o mola sotana i semblant a les de la premsa de vi, està conservada a uns metres de la façana principal de Sant Nazari de la Garriga, en una zona ocupada actualment per arbustos on s’intueixen diversos murs del que haurien estat estructures relacionades amb l’església. Aquesta peça, completament circular, amida uns 135 centímetres de diàmetre, amb un orifici central de 16 centímetres de diàmetre i una paret lateral d’uns 10 centímetres d’alçada que ressegueix tot el perímetre de la peça deixant únicament un punt de sortida. Les altres dues peces, que són les moles de forma tronco-cònica o trulls que giraven sobre la peça inferior o sotamola, estan conservades just davant de la façana principal de l’església, una integrada en el banca de pedra que ressegueix part de l’església i l’altra al bell mig del petit pati que hi ha davant la façana principal. Aquesta última amida uns 70 centímetres de diàmetre a la part superior (a la inferior és més estret), amb un orifici central de 16 centímetres de diàmetre i una alçada pròxima als 30 centímetres. L’altra mola, de menors dimensions, amida en el seu extrem més ample uns 60 centímetres de diàmetre amb un orifici central de 14 centímetres de diàmetre i una alçada també propera als 30 centímetres.
Es tracta dels Goigs en honor a Sant Nazari, màrtir, que es venera a la capella de Sant Nazari de la Garriga, actualment dins la parròquia de Sant Andreu d’Oristà. Els Goigs estan emmarcats en un requadre que presenta motius florals i vegetals. A la part superior hi ha un dibuix de Sant Nazari representat de peu, vestit amb una armadura i empunyant una espasa amb una mà i la palma del martiri amb l’altra. Flanquejant el dibuix hi ha les estrofes de lloança i pregàries dels vilatans que s’encomanen a la seva protecció. En elles s’hi pot resseguir els episodis de la vida i el martiri del Sant. A diferència d’altres goigs, en aquests no hi ha, a la part inferior, la partitura amb la música.
CASA DEL BANDOLER ROCAGUINARDA:
El bandoler Perot Rocaguinarda va néixer a Oristà l’any 1582 i aviat es convertí en una insígnia del bandolerisme català per les seves accions arriscades, que li valgueren simpaties i antipaties a parts iguals.
created by dji camera
A causa de les seves accions temeràries es van anar creant narracions, a vegades inspirades en la realitat i altres vegades pura ficció, que han perdurat durant segles. Entre els nombrosos escrits que va generar la figura de Perot Rocaguinarda en destaquen especialment tres: el sonet titulat “A Roca Guinart” que va escriure el Rector de Vallfogona i l’aparició de la figura del Perot a la segona part del Quixot de Miguel de Cervantes, ambdues a principis del segle XVII, i un romanç inacabat escrit per Jacint Verdaguer a mitjans del segle XIX.
Altres relats o llegendes sobre la figura de Perot Rocaguinarda es troben recollits en el llibre “Perot Rocaguinarda. Cap de bandolers” de Xavier Roviró i Alemany. Són, entre d’altres: – La carrera dels Elois. – Les coves d’en Rocaguinarda. – Un llamp féu una cova nova per en Rocaguinarda. – Amagats a les cuines, una noia els va trair. – La mina de la Roca Guinarda al cingle
GRAVATS DELS CINGLES:
DCIM\100MEDIA\DJI_0436.JPG
Els esgrafiats de Rocaguinarda es troben al cingle dels Tres Còdols, una petita i amagada cinglera d’un gres tou i vermellós, prop de la casa de Rocaguinarda. En una estreta lleixa horitzontal d’aquesta cinglera hi ha uns grafits gravats a la roca; són inscripcions relacionades amb el bandoler Perot Rocaguinarda, un petit testimoni d’impressions d’algun bandoler amic d’en Perot o del propi Rocaguinarda. Els esgrafiats són diversos i s’hi poden observar entre altres inscripcions: Rocaguinarda; Perot; bandoler, Joseph, Moliner, així com algunes dates: 1582 (data del naixement de Perot) i 1614 (data en la què la majoria de bandolers van marxar a l’exili) i els dibuixos de creus i cases fautores (cases que suposadament cooperaven amb al causa del bandoler Perot Rocaguinarda).
DCIM\100MEDIA\DJI_0435.JPG
POU DE GLAÇ DE LA QUINTANA:
DCIM\100MEDIA\DJI_0449.JPG
Els pous de glaç es feien servir per a conservar el glaç que s’elaborava durant l’hivern per poder utilitzar-lo durant els mesos més calorosos, és a dir des de finals de primavera fins a principis de tardor. El procés començava durant l’hivern, quan s’utilitzava alguna presa del riu o riera en un racó fresc i ombrívol per acumular-hi el glaç. Com que es necessitaven blocs de glaç grans, s’havia d’ampliar el gruix de la capa de glaç de la riera tirant-hi aigua per sobre a les nits. Un cop s’havia aconseguit una capa de glaç prou gruixuda es procedia a tallar-la en grans blocs. Aquests blocs s’anaven col·locant a l’interior del pou, sempre a través de l’obertura de l’extrem superior, amb capes de palla entremig que actuaven com un aïllant natural. Un cop el procés era acabat i començaven a arribar els mesos més calorosos, es començava a vendre i a utilitzar el glaç. Possiblement va ser construït durant el segle XVIII, en un període de baixes temperatures conegut com la petita edat del gel europeu.
El pou de glaç de la Quintana està situat uns metres a l’oest de la masia que li dóna nom, en un punt enclotat a tocar de la riera Gavarresa. Es tracta d’una estructura de grans dimensions semiesfèrica, bastida amb murs de maçoneria de pedra carejada per una cara i col·locada en filades circulars. L’estructura, d’uns 8’5 metres d’alçada per uns 8’5 metres de diàmetre, està assentada en un marge, de manera que per la part superior, a l’est, es pot accedir directament a la part alta de la cúpula i des de la part inferior, a l’oest i a tocar de la riera Gavarresa, es pot accedir a la base del pou. Aquesta gran estructura té dues obertures, una a l’extrem superior, emmarcada amb pedra treballada, i l’altre a l’extrem inferior, actualment coberta per la vegetació.
És l’únic pou de glaç que es troba al Lluçanès.
DCIM\100MEDIA\DJI_0448.JPG
NATURA:
Espai oberts de cami 100% transitable, cami que esnperemt veure des de la serrelada de monestir de QUERALT(bergueda), fins a MONTSSERRAT, passarem dues vegades per el riu de la gavarresa UNIC PUNT D AIGUA EN TOTA LA RUTA
Ruta amb molta història en un lloc on estarem molt tranquils i amb vistes de la Catalunya central. Recoma-nem realitzar la ruta des de la tardor fins a la primera meitat de la primavera ja que no hi ha punts d’aigua i per tant pot ser molt calorosa i fins i tot una mica pesada.
És una ruta amb molta historia i que necessita el seu temps per poder descobrir sense presses, i amb apunts per poder anar consultant durant tota la ruta.
FANTÀSTICA I MOLT POC VISITADA. IDEAL PER PERDRE’S A LA CATALUNYA CENTRAL
És dissabte al matí, aproximadament les 8h, hi ha molta boira i ja tenim clar que les vistes d’avui no seran tot l’especteculars que voldriem; però enfilem el camí ja que tenim per davant quasi 20km. La temperatura ja hem dit que era un pèl fresca, però per caminar es podria dir que és ideal.
created by dji camera
El material que farem servir per aquesta ocasió eés senzillament una motxilla per persona amb tres capalines per si les mosques, dos camelback i, com sempre, els millors entrepans del món (o almenys mentre camines són d’agrair).
Iniciem la ruta, i després de creuar la carretera ens trobem tres camins on ja cometem la primera etivocació ( avui anem bé): agafem el de més a l’esquerra, després de 100m tornem enrere per agafar el del mitg, i ara sí aquest és el bo. Unes de les coses que més m’ha agradat d’aquesta ruta és que tota la pujada és al principi de la ruta i una petita pujada el final; tot el demés és baixada o pla; per tant ideal per iniciar-se en els 20km.
LLOCS INTERESANTS DE LA RUTA
CASTELL DE GAIÀ, CAPELLA DE SANTA AGATA
El primer lloc que trobarem són en realitat dos en un, ja que en el mateix lloc hi trobarem les restes del castell de Gaià i la capella de Santa Àgata,
Poblat ibèric que podria haver esdevingut un castrum o lloc de vigilància romà d’època alt-imperial i abandonat poc després. Aquest jaciment s’emplaça en el mateix punt on hi ha les restes del castell de Gaià, que es troben encimbellades a l’extrem sud-occidental d’un turó allargassat que es coneix amb el nom de Santa Àgata perquè hi ha una capella moderna (probablement del segle XIX) dedicada a aquesta advocació. Entorn d’aquest turó hi ha dos nuclis on han aparegut vestigis d’època antiga: un als peus del turó (és el que es coneix amb el nom de Tornamira i, anteriorment Turó de Santa Àgata), l’altre és al cim del turó, on hi ha la capella de Santa Àgata i les restes del castell (aquest jaciment es coneix amb el nom de Castell de Gaià). Segons Josep M. Badia, és probable que hi haguessin dos nuclis amb vestigis ibèrics que estarien relacionats: el del cim del turó tindria un caràcter més defensiu i de guaita; el de sota el turó podria ser el lloc d’habitatge. Així doncs, pel que fa al sector de la part alta del turó, s’hi troben les restes força arrasades del castell medieval i dels recintes perimetrals de la fortificació. Probablement el castell es trobaria en el túmul circular sobre el qual s’assenta la capella. Al voltant d’aquesta zona s’hi ha recollit de manera superficial abundant ceràmica d’època ibèrica i romana. Concretament, en una prospecció realitzada l’any 2002 s’hi va recollir una mostra d’un centenar de fragments. Gairebé un terç corresponia a ceràmiques de tradició ibèrica i romana, incloent-hi un fragment de ceràmica campaniana. La datació d’aquestes ceràmiques indicaria que l’assentament antic no va perdurar més enllà dels primers segles de la conquesta romana. Pel que fa a la fase corresponent ja al castell medieval, la ceràmica es podria situar entre els segles X i XII, amb abundància de ceràmica espatulada i de grisa convencional. Aquestes dades indicarien que, després de passar per un període d’abandonament, el turó no fou ocupat de nou fins la conquesta comtal, a la fi del segle IX. Uns 100 m al nord-est de la capella hi ha un altre nucli amb possibles restes del castell medieval i del primitiu camí d’accés, associat amb diversos elements força espectaculars de protecció ciclòpia. És d’un gran interès aquest camí que ascendia al turó pel vessant de llevant, en direcció nord-sud, i que estava protegit al llarg del seu recorregut final per successius murs ciclopis, fets amb grans blocs de pedra aprofitats dels despreniments que hi ha hagut de cingleres. Considerem que aquesta infraestructura defensiva estaria més aviat vinculada amb el jaciment ibero-romà, ja que es troba també al sector de Tornamira, als peus del turó pel vessant sud-oest. Evidentment, en època medieval aquesta muralla podria haver estat reutilitzada i adaptada per a la defensa del castell.
ESGLÉSIA SANT PERE DE MONISTROL
Església primitivament romànica però gairebé reconstruïda en la seva totalitat al final del segle XVIII, la qual s’hauria aixecat en un lloc on hi havia un probable monestir de tradició visigòtica. Avui es troba en estat de semi-ruïna, emplaçada a l’extrem d’un altiplà sobre el torrent de la Roca, molt a prop del jaciment visigòtic i alt-medieval de les Feixes de Monistrol, i també del mas Obradors. És una església d’una sola nau amb absis rectangular. Aquest absis, fet amb carreus de mida considerable, regulars i ben escairats, és l’única part que s’ha conservat de l’església primitiva i correspon al segle XIII, en un moment de transició del romànic al gòtic. Aquest mur tester, però, va ser sobrealçat en les reformes posteriors. La resta de l’edificació, amb els murs fets de maçoneria, és del 1796. L’església s’orienta segons l’eix nord-oest sud-est. La façana és presidida per un portal amb brancals i llinda de pedra picada, rematat amb una fornícula on hi havia un escut de pedra (desaparegut fa uns anys) amb la tiara papal i dues claus en al·lusió al sant titular de l’església. Això es complementa amb una frase llatina gravada a la llinda: “Tibi dabo claves regni caelorum”; és a dir: “et donaré les claus del regne dels cels”. Aquestes són les paraules que Jesús va dirigir a sant Pere quan el va instituir cap de l’Església. Aquests elements estan ornamentats amb una decoració vagament barroca i, més amunt, amb un òcul o ull de bou.
created by dji camera
L’interior del temple era cobert amb volta de canó amb llunetes i enguixada. La volta, però, s’ha esfondrat i actualment només es conserven restes de la cornisa i de l’arc triomfal (en estat molt precari) que dóna accés al presbiteri. A cada costat de la nau hi ha una petita capella que sobresurt cap a l’exterior. L’església tenia, doncs, tres altars, però es desconeix a quins sants estaven dedicats. Als peus de la nau es conserva l’inici de les escales que permetien pujar al cor. El cementiri de l’església era uns cinc metres al nord, just sobre el pas de l’actual camí. Segons diversos testimonis, en aquest sector hi ha aparegut nombroses restes òssies. D’altra banda, gairebé a tocar de l’església pel costat nord hi ha un petit promontori actualment cobert de vegetació i on s’observen algunes pedres d’enderrocs. Podria ser que aquest fos el punt on es trobessin les restes d’un hipotètic monestir de tradició visigòtica.
created by dji camera
Observacions: També es coneix com Sant Pere de la Roca o Sant Pere de les Cigales Sobre la fornícula del portal: MDCCXCVI Els carreus de l’obra romànica en el moment en què l’església estava abandonada foren aprofitats en el mur de migdia del mas que hi ha al costat. A la capella lateral sud hi ha encastat a la paret un sarcòfag. A la cara frontal té com a decoració dues creus inscrites dins d’un cercle. Segurament pertany a l’època romànica i devia contenir les restes d’algun personatge significatiu del lloc. Del relleu que va ser sostret fa uns anys de la fornícula sobre el portal se’n coneix el seu parador. Uns 60 m al nord-est, al costat del torrent de la Roca, hi ha un pou, conegut com el pou de la Roca
ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE GAIÀ
created by dji camera
Sarcòfag encastat en una paret de l’església parroquial de Santa Maria de Gaià. Concretament, es troba en el mur lateral sud, situat a mitja alçada. Pel que es pot veure, consisteix en el lateral d’un sarcòfag de forma rectangular. Mesura 120 cm de llarg per 40 d’alçària. Està decorat amb cinc arcades refondides, quatre de les quals van acostades de dues en dues, i la de la dreta queda sola, una mica distanciada. El tema de les arcades ja es troba en esteles romanes dels museus de Pamplona i Pontevedra, i és corrent també en sarcòfags d’època romànica. Se’n coneixen diversos exemples a les comarques del Bages i Berguedà. Per tant, el més probable és que es tracti d’un sarcòfag romànic reaprofitat en la construcció de l’actual església (SITJES, 1994: 76).
created by dji camera
Necròpolis de tombes antropomòrfiques localitzada vora l’església parroquial de Gaià. Concretament, les tombes van sorgir en unes obres amb motiu de la rehabilitació del mas Prat, a la seva façana nord, molt a prop de la Rectoria i de l’església. Era l’any 2016 i el lloc va ser objecte d’una excavació arqueològica preventiva, dirigida per Tatiana Piza, en la qual es van identificar un total de setze tombes antropomòrfiques excavades a la roca. Estaven perfectament orientades amb el cap a l’oest i els peus a l’est. Les tombes estaven intactes i tenien unes grans lloses de pedra que les cobrien i que encaixaven en un rebaix fet al voltant del forat. En aquest sentit eren molt semblants a les tombes de la necròpolis de Sant Mateu de Bages, situada al subsol de la Rectoria. A l’interior s’hi van localitzar restes humanes en molt bon estat, sense cap tipus d’aixovar. Quatre corresponien a adults, una a un jove de quinze anys i les onze restants eren infantils. A través del poc material arqueològic identificat i per la tipologia de les tombes es podrien datar entre els segles IX i XI. La necròpolis deuria estar associada a un temple preromànic situat on hi ha l’església actual, de manera es trobaria dins l’espai de la sagrera. D’altra banda, en una de les cases dels voltants es van identificar dos elements arquitectònics de pedra que formarien part d’aquest hipotètic temple, l’estètica dels quals recorda les esteles visigòtiques. El mas Prat és objecte d’una reforma substancial per tal de crear-hi un centre d’interpretació dedicat al mon rural tradicional. Les obres per adequar l’accés a aquest edifici van implicar la destrucció de les tombes, després que fossin excavades.
Informacio extrecte del portal (mapes de patrimoni Cultural) de la Diputacio de Barcelona
I no podem oblidar que després de la caminada i al mateix lloc on deixem el cotxe, trobarem el RESTAURANT DE GAIÀ on podrem fer un vermut o un bon àpat. Això al gust del consumidor.
Sortidea molt molt divertida , molt fàcil, amb diferents punts d’aigua per a les nostres mascotes i que ha sobre podrem descobrir una mica d’història de la Catalunya interior. 100% recomanable
Dissabte al matí. Per fi podem sortir del nostre municipi i ens decidim per fer una ruta Circular pell poble de Navàs. La ruta consisteix visita dues ermites Romàniques de les quals la que més ens ha agradat es la segona. Però anem a pams i no avancem esdeveniments.
Comencem la Ruta a les 8 h del matí amb fresca i una mica de boira i, tot i que no ens molesta la temperatura, la veritat és que ens sap greu la boira ja que no ens deixa veure els paisatges pels que anem passant.
El Desnivell és molt poc i la ruta sempre transcorre per camins amples i sense cap dificultat tècnica; només passem per corriols dues vegades i sempre sense cap dificultat.
La ruta la realitzem dos adults, un adolescent i dos gossos i el material que portem per realitzar la ruta és la següent:
Pals de caminar (que tot i no ser necessaris els portem per anar acostumant el cos per les següents rutes)
Dues motxilles, una per adult
Dos camelbaks, un per adult i de les quals ens sobre pràcticament tota l’aigua ja que la temperatura era super agradable
Informació extreta del Panell informatiu de la mateixa església, degut a que no hem trobat més informació enlloc :
Santa Maria de les Esglesies 2
L’edifici es va consagrar el 1038 tot i que el que podem veure és posterior, va ser consagrada pel Bisbe ERIBAU D’URGELL
Santa Maria de les Esglesies 3
Anteriorment cap a l’any 983, en aquest pla probablement hi existien quatre petites esglésies amb vida eremítica dedicades a Stra Maria, St Llorenç, St Pere i St joan també anomenades esglésies CLAVADES i que més andavant s’unificaren en un sol monestir i pel què sembla hi vivien monges benedictines dependents del monestir de St LLORENÇ PROP BAGÀ
Santa Maria de les Esglesies 4
El monestir com a tal desapareix al segle XIV però l’església restà com a parròquia de Sta. Maria de les Esglésies, moment en que fou substancialment reformada, perdent el suposat aspecte de rèplica de St. Cugat en petit. Només es conserva la capçalera amb decoració llombarda a base d’arcuacions cegues i una absidiola. El portal i el campanar foren incorporats el segle XVII
-SANT CUGAT DEL RACÓ
Sant Cugat del Racó 2
Informació extreta de VIQUIPÈDIA
El lloc apareix documentat el 925 quan el comte Miró de Cerdanya féu testament, i cedí, entre altres deixes, al monestir de Sta. Mª de Ripoll el seu alou que diuen Ecclesias Clavatas. Malgrat que en l’alou no consta que tingui cap església, es creu que la tenia, perquè el 938 és esmentada en el precepte que el rei Lluís Ultramarí concedí al monestir de Ripoll. Depengué d’aquest monestir fins a la desamortització eclesiàstica (1835) i passà a dependre de l’autoritat episcopal. Molt aviat adquirí la categoria de parròquia que perdé a l’unir-se a la de Castelladral.
El 1040 el topònim s’havia canviat pel de Sant Cugat de Castelladral, el 1293 s’anomenava com Sant Cugat de l’Alou, i el 1689 es coneixia amb el nom de Sant Cugat del Racó
Sant Cugat del Racó 4
De l’edifici preromànic que anteriorment havia estat aixecat en aquest mateix lloc solament en resten els fonaments de la capçalera, el tenant de l’altar i dos capitells que ara es troben al Museu Comarcal de Manresa. L’església presenta una planta de creu grega, amb dues naus creuades, al centre de les quals s’alça una cúpula sobre trompes que a l’exterior acaba amb un cimbori cilíndric. Les naus són gairebé totes de la mateixa alçada i estan cobertes amb voltes de canó. La capçalera, actualment, solament conserva l’absis central i l’absidiola de tramuntana, ja que la de migdia fou suprimida en edificar-se la sagristia. Totes les finestres són de mig punt, adovellades i de doble esqueixada. Exteriorment presenta una decoració típicament llombarda, que quasi ocupa tots els murs. La capçalera i els murs frontals de les naus són decorats amb arcuacions cegues i lesenes. La porta, a migdia, és d’estil gòtic tardà (XVI), en substitució de la romànica.
Sant Cugat del Racó 5
En el punt de dels braços de la creu grega s’alça, exteriorment, un cimbori cilíndric, únic a Catalunya, ja que els cimboris d’altres esglésies d’aquesta època són prismàtics. El cimbori és de poca alçada, i presenta una decoració amb finestres cegues. Aquestes estan situades sota el ràfec de la teulada i donen la volta a tot el tambor circular. En aquest mateix punt, a l’interior, s’eleva una cúpula, que passa del quadrat a l’octògon mitjançant trompes. Està coberta amb mitja esfera i revestida amb argamassa, encara que a l’acabament queda una part de l’aparell descobert, que permet veure la disposició dels petits carreus en espiral. Al frontis de ponent s’alça el campanar d’espadanya de dues obertures.
Sóm dissabte a les 8 del matí, i ja hem aparcat a Cal Rosal.
Primer de tot parem a comprar pa i croasant. El camí comença
travessant un pont on l’amo xic s’estava cruspint tot el croasant sense
intenció de compartir-lo. No n’ha quedat ni una engruna.
Amb res hem arribat al primer edifici del recorregut, una
església petita, Sant Vicenç d’Obiols, a tocar d’una casa amb un pou, i tot
edificat sobre una gran roca plana. Han estat parlant del Avengers mentres ens
molestaven.
Després d’un tros mes de camí, hem arribat a un llac envoltat
de grans arbres i on hi vivien ànecs i un cigne. És el llac de Graugés, on hem
esmorzat després d’haver-hi fet unes bones fotos i alguns vídeos preciosos. És
un lloc molt bonic i agradable, on es pot disfrutar de la tranquil·litat i els
sorolls de la natura. Jo i el Tro hem estat jugant a l’aigua.S’hi està de cine.
Hem arribat a Avià i l’hem atravessat pel mig. Hi havia uns
cartells penjats a les fassanes, com unes fotos en blanc i negre però mig
arrancats. En unana foto hi faltava el cap de la persona.
Arribem sota el polígon i entrem a Berga, on ens trobem un
amic dels amos. Després de parlar una estoneta acabem d’atravessar-lo i sortim
per l’institut direcció Pedret.
La baixada és amb molta pendent, i el camí passa una estona
per la carretera esfaltada fins que continua per un corriol que baixa pel
costat d’un rierol fins arribar al pont de Pedret. El Tro ha trobat un petit estany pel camí, i
s’hi ha tirat amb la motxilla i tot, i ha nedat una estoneta. Jo no hi he
volgut entrar.
Drecera Camí Pedret
Sota el pont de Pedret han fet més fotos i han tornat a fer
volar el dron (una altra vegada). Hi havia força gent i molts cotxes repartits
per a tot arreu, pel què no ens han deixat córrer lliurement.
Ara ja és tot planer fins al cotxe. Tenim 5 kilòmetres de via verda per fer i l’amo xic
diu que ja té els peus molt cansats i va més a poc a poc. Acabarem fent 20 kilòmetres.
Travessem 3 túnels per on abans hi passava el tren, i ara
sols hi sona sols l’eco (si crides).
Al tornar a Cal Rosal hem descansat en un bar. Em feien molt
mal els peus, i pensava que m’havia llagat. El petit dela casa també es
queixava molt.
Per poder arribar al cotxe, l’amo ha portat a coll a l’amo
xic perquè ja no aguantava més (com que ja no vé a caminar els dies entre
setmana, ara no pot aguantar el nostre ritme) Ha dormint fins les 6 del vespre
(no ha ni dinat).
La recomanem a tothom però que estigui acostumat a caminar. És
molt fàcil i molt maca.
Avui hem estat caminant per una ruta d’Avinyó amb els nostres amics Mia i Cuper i la seva propietària.
Han aparcat a prop de l’escola i hem començat el recorregut pel passeig amb una mica de fred (feia ganes d’una bona tassa de xocolata calenta pels amos).
Al sortir del poble ens hem enfilat per un caminet . Ens han saludat els gossos mastins d’una granja amb oques i ànecs. Hi hem passat pel costat d’una gran casa i l’hem admirat bé ja que ens ha sorprès gratament: té encara la zona de la latrina al primer pis per fora de les parets mestres, dos torres de vigilància en cantonades, un pati interior amb escuts i amb 3 busts, i una capella amb campana. Tot sembla reformat. A prop hi havia un galliner amb dues gallines que ens espiaven .
La següent parada ha estat en una església amb una casa al costat, un cementiri i unes atraccions per la canalla. Però no hi havia ningú per jugar. El campanar quadrat era molt maco. És Santa Eugènia de Relat.
ESGLESIA DE SANTA EUGÈNIA
Allà hem esmorzar, hem fet fotos i l’amo ha tret el dron i l’ha fet volar (algun dia el caçaré). Hem rigut una mica amb l’amo xic perquè jugava sol en una atracció de mínim dos nens i jo el perseguia. El terra era tot de gespa.
ESGLESIA DE SANTA EUGÈNIAESGLESIA DE SANTA EUGÈNIA
Baixant per el següent camí de terra ens hem trobat el primer pont de pedra. Era molt bonic i la mestressa ha fet fotos.
Hem continuat caminant fins arribar al camí de la transhumància i l’hem agafat direcció Poblet (es veu que puja fins al Carlit). Unes pedres molt grans (lloses) estaven apilotades al costat d’uns camps acabats de fer. Eren molt grans, com l’embergadura d’un cotxe, però primes.
Ha començat llavors un espai recuperat del camí de la Transhumància: parets de pedra seca pels dos costats, perquè el bestiar no se sortís de la ruta i entrés als cultius, . És un molt bon tros d’un quilòmetre per fer fotos i passejar-hi. Ens ha agradat molt trobar que en un tram hi havia com diferents corrals pel bestiar (encara no recuperats), suposo que per tancar-los i passar-hi la nit.
CAMÍ DE TRANSHUMÀNCIACAMÍ DE TRANSHUMÀNCIALLAMP & TRO MIA & COOPER
Hem arribat a les faldes d’un turonet on el camí estava ple de pintures als arbres i a diferents troncs prèviament tallats (segurament de l’escola). Hem visitat una torre una mica destrossada que s’havia construït i utilitzat per comunicar-se per telegrafia òptica durant la guerra Carlina (o dels Matiners) de i també hem aprofitat per elevar el dron mentres l’amo xic es distreia escrivint noms a terra. Des d’aquí es veu Montserrat.
TORRE DELS SOLDATSTORRE DELS SOLDATS
TORRE DELS SOLDATSTORRE DELS SOLDATS
TORRE DELS SOLDATS
Finalment hem baixat direcció Avinyó per un corriol que ens ha portat a un tancat de vaques i les seves respectives granjes. Abans d’acabar el recorregut, hem trobat un pont força gran, per on la mestressa hi ha passat i on m’ha fet fotos. És el pont vell d’Avinyó, també molt maco.
A l’acabar de plegar les motxilles, tots hem descansat en una terrassa de la carretera que tothom ha trobat molt acollidor.
Sóc el Tro. Som dissabte, i els amos es lleven tard. No agafem el cotxe fins les 9 del matí.
Després que a mi em penjen la motxilla de l’aigua, i l’amo gran s’esbaralla per primer cop amb el rellotge gps, comencem a caminar. Ens trobem a Castellnou de Bages
En el primer tram de camí de terra, passem pel costat d’un camp de tir en arc. I seguidament ens trobem les primeres persones caminants, dues dones que les acompanya un gos que no és seu i que les segueix des de Santpedor. M’intento d’acostar, i el meu company també, però els amos no ens deixen,l fins que deixa de seguir-nos.
Arribem a una torre on sols en queda un tros dret, i hi fan fotos i vídeos amb el dron. A part, el paisatge és preciós, doncs es veu molta extensió de terreny ple d’arbres. M’ha agradat la torre dels moros de Castellenou.
created by dji camera
Una foto és molt maca, doncs es veu el forat de la torre que hi ha per dins, ja que l’han fet des de sobre la torre.
created by dji camera
Al cap de res, els amos s’adonen que s’han descuidat una cosa a la torre i hi tornem, deixant el nen al camí ja que la pujada és per corriols i no el volen cansar. Al tornar em discuteixo amb el meu company i això fa que el petit s’espanti pensant que ens passa alguna cosa, agafi un roc gran i ens vingui a ajudar. Quina gràcia.
En una casa ensorrada, on s’indica que és on va morir el Caracremada, un maqui conegut de la zona, parem a esmorzar i a beure aigua. Quina set!!!, doncs ja fa molta calor. Una altra tanda de fotos i videos (no sé què hi veuen de maco en quatre parets ensorrades).
created by dji camera
Tornem a caminar, mentres ens expliquen qui era el Caracremada i els maquis.
En la següent casa ensorrada, l’estructura era molt gran i tenia una bona era davant. Hi vàrem trobar un graner amb totes les granes obertes i menjades pels animals (ocells, ratolins, esquirols, mosques; ves a saber). En la següent casa ensorrada, molt més gran, amb una entrada i una era maques, hi trobem un lloc molt tranquil amb vistes a Montserrat. Un arbust graner està plè de granes obertes i menjades pels animals de la zona. Jo espero als amos sota l’ombra d’uns arbres. En la següent casa ensorrada, l’estructura era molt gran i tenia una bona era davant. Hi vàrem trobar un graner amb totes les granes obertes i menjades pels animals (ocells, ratolins, esquirols, mosques; ves a saber).
created by dji camera
La calor del migdia es nota. Arribem al Putxot, un conjunt de 10 cases amb una construcció típica d’arquitectura de vinya. A tot arreu, tan per dins com per fora de les cases, es troben tines pel raím.
Ara però, ni es detecta res de vinya ni de qualsevol altra cultiu. Tot és bosc de pins joves. Quins focs devien afectar a aquesta zona?
Ja estem tots una mica tips de caminar. No pels quilòmetres si no per la calor. I les pujades ens aplatanen.
Per sort, abans d’arribar al tram de la carretera, passem per una zona boscosa prop d’una riera on hi sentim fresa d’animal gran. El petit s’espanta, doncs creu que si és un senglar l’atacarà. Però jo vull descobrir què hi ha. Finalment, a uns 10 metres davant nostre, creua el camí un cabirol preciós tot saltant, i s’enfila marge amunt. Són molt macos i ens alegra el final de la caminada.
Després d’uns pocs quilòmetres, passem pel nucli de Castellnou (cal ressaltar l’esgrésia, amb una arquitectura de fotografia) on ens fan anar al pas ja que hi ha molta canalla (escoltes).
A l’arribar al cotxe, el petit s’adorm de camí de tornada.
Tot i el cansament per la calor que no ens esperavem, la sortida ha estat agradable.
PD: no ha funcionat bé el rellotge gps. Els amos se l’hauran de mirar perquè no ens torni a confondre en els diferents trencants.
Som un parell de Pastors Alemanys de cinc i quatre anys, amb moltes ganes d’explicar les nostres petites històries del dia a dia.
El nostre jefe es un boig que cada dia ens fa caminar per rutes al voltant del nostre poble i els caps de setmana tenim la gran sort de que ens porten per tot el principat a fer rutes de trekking o de visita per pobles i ciutats.
La nostra intenció és explicar què podem fer tota la família junts, ja sigui fent alguna caminada pels camins del principat o bé visitant algun poble o ciutat del nostre petit gran país. Tota la informació que creiem necessària perquè nosaltres i la família poguem fer totes les activitats conjuntament.
També podreu consultar cada setmana una ruta a wikiloc amb totes les dades que poden ser interessants , d’aquesta manera els vostres jefes de dues potes no tindran cap excusa per disfrutar tots junts, que de fet és el que més ens agrada fer.
També ens agradaria que ens donessiu un cop de mà i ens ajudeu a descobrir llocs de tota Catalunya. Poden ser de tots els nivells i per a tothom, només tenim una regla: s’han de poder fer conjuntament gossos i humans.
Rutes amb gossos per la Catalunya central 
